La vetlla de l’illa moribunda [Sebastià Perelló]

Sebastià Perelló, La mar rodona (Club Editor, 2020)

El que aconsegueix Sebastià Perelló en aquest llibre és a l’abast de pocs escriptors: transmetre la sensació que l’ha escrit no només per explicar un argument, o per elaborar un discurs moral, o per fer una exhibició de domini de la llengua o per jugar amb l’estil -que una mica de tot això ha fet-, sinó també, i sobretot, amb la voluntat de convertir una mirada particular en universal i amb la convicció que narrar les coses serveix per crear-les. Si un tros de paper amagat en una butxaca explica, ni que sigui durant l’instant que dura l’escena del paperet, alguna veritat sobre la Guerra Civil que encara no havíem llegit mai i per tant modifica la nostra percepció sobre la Història o sobre un concepte com el de la guerra, aquell fragment ha complert amb escreix el que se li demana a la literatura: que aixequi, amb cura, les benes que oculten algunes realitats per tal que tots puguem conèixer-les. I que ho faci a partir d’un detall com ara un tros de paper.

El llibre el formen tres relats, o dues nouvelles i un relat, que cobreixen un arc temporal ampli: l’any 36, la Transició i algun moment del segle XXI. Els dos primers són esplèndids, poderosíssims, i el tercer té una altra manera de funcionar, que l’acosta més al text assagístic i li treu eficàcia. Tot junt és una novel·la, són relats? No és clar que calgui reduir la crítica literària a un joc d’etiquetes. Henry James deia que cada llibre era únic i que etiquetar els gèneres literaris era tan poc útil com posar cartellets en un parc que indiquin on és l’herba i on l’estany. El que compta és que el llibre funciona com un organisme viu al qual el cor batega, la sang circula i tot de colors pugen a la pell. Que les memòries d’un fill de barber de poble de Mallorca estan tacades amb una sang tan negra com la de les obres més negres de la Rodoreda, que fan angúnia de llegir i que van fins al fons de conceptes com la culpa, el remordiment, el sadisme o la fatxenderia i ens recorden allò que ja sabem però que oblidem cada dia: que els abusadors d’avui són els feixistes de demà.

Acotar el cap

Però no és d’aquests de qui s’ocupa principalment Perelló, sinó dels qui no tenen veu i són molts: els qui acoten el cap davant la injustícia i van tirant, fins que algun dia “senten pànic de no haver viscut a bastament”. El segon relat, “La peixera”, s’obre amb una escena que és com la d’una de les darreres novel·les de Marsé, Caligrafía de los sueños, i la comparació no és gratuïta, perquè en comparteix el desplegament de capacitats narratives i la mirada sobre els desfavorits, encara que sigui des del planeta Mallorca. Una dona cau morta enmig del carrer i la vida plana i previsible d’un poble s’altera. L’autor es dedica a pintar un fresc amb la varietat de reaccions davant la mort(a) i en resulta un retrat perfecte, subtilíssim, a estones grotesc, d’una societat capcota i dominada per forces no democràtiques.

Publicat a AraLlegim, el 07/11/2020

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: