La mare era una espia [András Forgách]

LepedientdelamevamarePortada.small.jpg

András Forgách, L’expedient de la meva mare (Angle Editorial)

Traducció: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó

La història d’András Forgách és de les que no s’obliden: nascut a Budapest el 1952, aquest conegut dramaturg i actor, a més d’escriptor, va rebre una trucada un bon dia del 2013 en la qual se li comunicava que, dins dels arxius dels temibles serveis secrets de l’època comunista, s’havien trobat uns informes signats per la seva mare. Per la mare? La curiositat devia ser immensa, esclar, i la sorpresa no va ser més petita: András i els seus germans, que de joves havien fet lluita clandestina per provar de trobar escletxes a un règim que anihilava la voluntat i el criteri de la gent, havien estat espiats… pels pares! Bruria Forgách, dona del també espia Marcell Forgách, havia escrit pàgines i pàgines sobre els moviments de persones i les activitats d’un pis de Budapest freqüentat per joves artistes i opositors al règim. El pis que, en teoria, havien aconseguit per als seus fills, després de molts esforços i feina honesta, o això els havien explicat sempre. En realitat, el pis, i moltes altres coses com ara passaports, diners o petits privilegis que pocs hongaresos podien tenir, eren el pagament d’uns serveis d’espionatge i denúncia de tota mena d’activitats no afins al règim. En realitat, el pare periodista i la mare mestressa de casa exemplars amagaven el pitjor del govern de János Kádar: la sospita que qualsevol amic o veí (o familiar!) pot estar redactant mentalment un informe sobre tu quan et pregunta com t’han anat les vacances. Una sospita que converteix, a poc a poc, els ciutadans d’un país en éssers mesquins i en enemics els uns dels altres, i en cada vegada més amics del sistema que els vigila i controla. La publicació del llibre a Hongria va crear una polèmica enorme i va sacsejar el país.

Però no sabem si per la voluntat d’imitar l’estil abstrús i fosc dels informes secrets, o amb la intenció de reproduir el caos mental que li devia suposar a l’autor pair aquesta notícia i recol·locar tots els sentiments i records familiars després d’un cop com aquest, el llibre peca d’un desordre estructural considerable que no ajuda a entendre el fil dels esdeveniments i abusa una mica massa de les notes al peu i de les transcripcions dels informes, que no contribueixen a amplificar la potència de la història, sinó que la fan més freda. Hi ha noranta pàgines finals en què l’autor explica els fets en primera persona, i en què es lamenta profundament del que li ha passat, que, si haguessin estat al començament del llibre, haurien facilitat l’empatia del lector cap als protagonistes. No només cap a ell i els seus germans, que són clarament les víctimes de la història, sinó sobretot, i aquesta hauria estat la feina més meritòria del Forgách novel·lista, cap a la mare, l’autèntica protagonista de tot plegat, aquesta misteriosa Bruria a qui tots voldríem agafar pel coll i preguntar: “Per què ho vas fer?” Que el llibre no resolgui aquesta pregunta, que no ens ofereixi pistes o una mica de llum sobre aquest misteri, és l’únic retret que se li pot fer.

Perquè el llibre té moltes coses bones. La descripció de la malaltia del pare, la pèrdua de raó del qual s’insinua que està vinculada al nivell de paranoia que li ha generat la feina d’espia. O una vinculació entre el concepte d’agent reclutat i la condició de jueu errant. Tant el pare com la mare d’András Forgách eren jueus i tenien família a Israel. Les relacions entre aquest país i Hongria i les obsessions per trobar rastres de prosionisme en qualsevol minúscula manifestació d’interès per la cultura hebrea (la mateixa Bruria no podia parlar hebreu en un tramvia hongarès si no volia ser detinguda) donen la mesura del despropòsit a què sempre condueixen els recels i els prejudicis propis no només dels règims dictatorials: “Per als camarades de Partit, eren jueus; per als jueus, eren comunistes; per als comunistes, eren hongaresos; per als hongaresos, eren estrangers”. Això passava durant la Guerra Freda i passa ara, a Hongria i arreu. Per això són importants llibres com aquest, que en facin denúncia.

Publicat a AraLlegim, el 02/02/2019

xthumb_21404_portadas_big.jpeg.pagespeed.ic.mPf7AJT1No

 

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: