Escriure a les palpentes [Fleur Jaeggy]

proleterka

Fleur Jaeggy, Proleterka (Edicions Les Hores)

Traducció: Anna Casassas

“Començo a escriure suprimint text dins del meu cap des del minut u”, declarava Fleur Jaeggy en una de les poques entrevistes que ha concedit al llarg d’una carrera llarga i poc “productiva”, si té cap sentit mesurar les carreres literàries a pes. Nascuda l’any 1940 a Zuric, ha publicat vuit llibres breus, entre nouvelles i reculls de relats. Jaeggy ha triat l’italià, la seva llengua materna, com a llengua literària, però el que escriu és germà o cosí d’obres escrites en alemany: som en l’univers de Thomas Bernhard, Robert Walser o Ingeborg Bachman, passegem per les mateixes atmosferes opressives i claustrofòbiques i sentim com se’ns transmet una angoixa, quasi una asfíxia, pel fet de viure amb un pes insuportable sobre les espatlles. Cada paraula deixada anar allibera d’aquest pes, però submergeix el text fins a profunditats considerables. A diferència d’alguns d’aquests autors, Jaeggy escriu textos breus, a vegades brevíssims, com els de Vidas conjeturales (2009), una de les maneres més originals de fer biografies que s’han vist mai. És una manera d’entendre la literatura com a joc imaginari i ultrasensible, un fil que arrenca de Marcel Schwob, passa per Kafka i Borges i Jaeggy en fa un llaç perfecte.

Proleterka tracta alguns dels temes recurrents en l’obra de Jaeggy: la infantesa desemparada i les relacions entre familiars que gairebé no es coneixen i que, quan es tracten, ho fan des de la fredor més absoluta. Un viatge a Grècia en creuer permet que un pare i una filla estiguin junts quinze dies, que és molt més del que mai han conviscut. El pare és distant, va massa abrigat i anota detalls pràctics en una llibreta. La filla, una noia de setze anys, té moltes ganes de demostrar que s’ha fet gran. Anirem sabent si hi ha mare, i què va passar amb ella, i per què la filla ha viscut tota la infantesa en internats suïssos o a cura d’àvies i de senyores més o menys terrorífiques. Als lectors que ja coneguin un dels llibres més famosos de Jaeggy, Los hermosos años del castigo (1989), els resultaran més que familiars les referències als internats. Els companys de creuer són amics del pare i pertanyen a una misteriosa corporació on tothom desfilava d’uniforme: en detalls així, entre línies, és on l’autora fa aflorar la Història en majúscules. El creuer els fa veure meravelles com Santorini, Rodes, Istanbul o Venècia, però no ho oblideu, sembla que digui: tots desfilaven a la corporació.

N’hi ha més, d’aquests detalls que sembla que vulguin recordar que la cultura europea va quedar irremeiablement podrida després de la Segona Guerra Mundial: els ulls de tots els personatges són com els llacs suïssos, blaus i gèlids, i amaguen maldat; molts dels qui no són al creuer estan malalts o tolits o van ser assassinats o maltractats. La violència plana sobre totes les pàgines del llibre i se’ns fa entendre que és indissociable de la vida. Res no se’ns explica amb ordre, els records se superposen sobre les experiències presents i les amplifiquen o les dinamiten: les frases ens arriben en al·luvió i estan escrites com si l’autora hagués cisellat un bloc de marbre no per esculpir un bust clàssic, sinó per trobar la forma abstracta, pura, gairebé mística que hi bategava a dins.

LA REINA DEL FORA DE CAMP

Jaeggy ho deixa tot fora de camp i ens obliga a treballar molt com a lectors: ¿per què li ha semblat sempre a la protagonista que tenia un germà?, ¿el tenia, realment?, ¿els morts són entre nosaltres i ens parlen?, ¿per què hi ha gent jove que sembla envellida?, ¿hi ha famílies en les quals el suïcidi és tendència? La inquietud no prové només de les preguntes que dispara l’autora sinó també de la prosa sincopada que fa servir, dels salts de temps verbals i de les imatges que crea: “Lluny, com encallat al fons, el Proleterka. Endormiscat en els somnis apagats dels volcans”. La traducció d’Anna Casassas, no cal dir-ho, sona impecable.

Llegir Fleur Jaeggy és com entrar en una cambra gèlida i fosca a les palpentes i haver d’allargar les mans i tocar coses que no sabem com seran: sense por, anant sempre un pas més enllà, és com es descobreixen les coses que valen la pena.

Publicat el 30/06/2018 a l’AraLlegim

Llegir-palpentes_2042805747_54967005_766x431

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: