Avançar-se al futur [Margaret Atwood]

Cuento de la criada, El_135X220

Margaret Atwood, El cuento de la criada (Salamandra, 2017)

Traducció: Elsa Mateo Blanco

 

Rescatar un llibre del 1985 pot ser un gest de respecte cap a l’autora o una expressió de la voluntat de reivindicar-la, però també pot contenir un percentatge d’oportunisme, sobretot si se n’acaba d’estrenar una sèrie de televisió amb èxit. El destí de les traduccions espanyoles i catalanes de l’obra de Margaret Atwood (Ottawa, 1939) ha estat força tortuós: l’han publicada més de quinze editorials diferents, de les més exquisides a les més enfocades al “gènere” (i aquí no parlem de feminisme). Aquesta dispersió no ha ajudat a donar prestigi ni lectors a l’autora. Cal dir que els relats llargs de Por último, el corazón, el seu llibre més recent, també publicat per Salamandra, són esplèndids. De debò. És per això que El cuento de la criada és una mica decebedora: s’hi nota una diferència substancial tant pel que fa a la capacitat d’elaborar personatges o ambients com en el grau de complexitat dels plantejaments, que són una mica senzills i maniqueus. Per no parlar d’un to un pèl ensucrat: “ Pensábamos que teníamos problemas. ¿Cómo íbamos a saber que éramos felices? ” Senyora Atwood: you can do better than that.

Però anem als fets, o al text: la novel·la és una distopia futurista que té el mèrit innegable d’haver-se avançat, i molt, a fets que avui trobaríem tòpics si sorgissin de la ploma d’un escriptor amb fantasia. Els Estats Units, després d’un atemptat de terrorisme islàmic, s’han convertit en una teocràcia que es rebateja com a Gilead, un nom de ressonàncies bíbliques. Aquest nou estat retira tots els drets civils a les dones, que queden recloses en cases o Colònies tòxiques i classificades en categories segons la seva edat i grau de fertilitat, un dels problemes més grossos del món distòpic imaginat per Atwood. Una mica com el que passava a la pel·lícula Children of men, que era una adaptació d’una novel·la de P.D. James: no és estrany que les escriptores facin èmfasi en aquesta qüestió. Tota la novel·la està narrada des del punt de vista d’una de les “criades”, que l’explica a algú que no sabem mai qui és: un auditori, un lector del futur? El més encertat és aquest to oral i aquesta poca fiabilitat de la narradora, que no permet mai que el lector s’acomodi del tot. L’adaptació televisiva ha fet bé de posar una veu en off per no trair aquest efecte. El més interessant, potser, n’és la lectura sociològica: ¿d’on surt el grau de puritanisme extrem que domina l’estat fictici de Gilead? Per què sempre és el control de la part femenina de la població el que dona la clau del poder? Per trobar-hi respostes, o si més no hipòtesis, cal llegir el llibre.

Publicat a AraLlegim, 02/07/2017

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: