Cridar sota l’aigua [David Vann]

l_aquari_cobertaerh32334

David Vann, L’aquari (Llibres del Periscopi/Literatura Random House) 

Traducció: Yannick Garcia / Luis Murillo

Les propostes narratives de David Vann sempre juguen amb els límits: els de la versemblança, els del grau de sordidesa a què pot arribar una veu freda i asèptica i els del nivell de violència que pot entomar el lector sense remoure’s a la cadira, apartar la vista de la pàgina o preguntar-se quantes pàgines més durarà tot allò. Els llibres de Vann, dels quals n’havíem pogut llegir un parell en català – Sukkwann Island i Desolacions, tots dos a Empúries- podrien ser vistos com els cercles cada vegada més allunyats de la pedra llançada a l’aigua que ho va posar tot en marxa: el suïcidi del seu pare. Al voltant d’aquest tema gira el pròleg de Jordi Puntí, que lliga el primer relat de l’escriptor, “Ictiologia”, amb la professió somiada per la protagonista de L’aquari, la Caitlin, una nena de dotze anys fascinada pels peixos que s’està fent gran: una de les vetes subterrànies importants del llibre és el descobriment de la sexualitat que fa amb la millor amiga de la classe. L’altra veta, més gruixuda i amarada de dolor, ira i violència psicològica, és la que la lliga amb la mare, una dona a qui la vida ha ferit tant que és difícil que es comporti com un ésser humà. Les relacions paternofilials són una constant en l’obra de David Vann: aquí en tenim una mostra en femení (la Caitlin i la seva mare, la Shari), però també la de la Shari amb el seus pares, que no va ser fàcil.

La fusió entre humanitat i natura 

La humanitat o animalitat dels homes és, potser, el tema principal d’aquesta novel·la. Les metàfores marines (o submarines) són constants, i les descripcions d’una multitud de peixos amb tot luxe de detalls supleixen les dels homes o dones de les novel·les “normals”. Vann creu en una humanitat fusionada amb la naturalesa i troba trets de persona a qualsevol peix, compara les branques d’un avet amb els braços d’una anemone o creu que un peix pot ser considerat un Déu a qui adorar. A la inversa, hi ha personatges que fan coses que són més pròpies d’un animal que d’una persona civilitzada: atacs d’ira que destrossen un cotxe, convulsions enmig d’una comissaria, i el que hi ha al cor narratiu de la història, que no revelarem, però que té a veure amb les cures que s’han d’aplicar a un cos malalt. Som carn, ossos i líquids, com els animals? O podem elevar-nos i ser capaços d’estimar i perdonar? Aquestes preguntes també són motors de L’aquari.

El to de la novel·la és el del silenci que hi ha sota l’aigua: la veu de la narradora, que és la d’una dona que rememora la seva entrada al món dels adults, és molt més serena del que podria ser, amb tot el que li passa, com si els crits que hauria de proferir per explicar el que va descobrir als dotze anys estiguessin amortits per un tou d’aigua. Aquest és probablement el punt més fort de la novel·la, molt ben traduïda per Yannick Garcia: que és capaç de transmetre la sensació a la vegada plaent i angoixant de baixar uns quants metres sota l’aigua, on hi ha bellesa i tresors amagats, però també unes quantes tones que ens poden ofegar en qualsevol moment. Això no vol dir que no sigui una novel·la convencional, en el millor sentit de la paraula, amb tensió narrativa (en una sortida al bosc per talar un avet està magníficament controlada), personatges misteriosos que de sobte no són qui semblaven ser i secrets familiars inconfessables. I tot servit amb l’economia narrativa típica de la novel·la nord-americana filla de Hemingway o germana de Cormac McCarthy. No seria estrany que alguns lectors remuguessin perquè la situació que passa entre mare i filla frega la inversemblança, però aquesta és sempre l’arma de David Vann, un bisturí amb el qual ens obre l’estómac i, abans de sortir-ne, ens burxa una estona: ¿segur que no podria fer-li això una mare a una filla?, ¿segur que no voldria venjar-se així una filla d’un pare? Les coses que passen al nostre voltant són esgarrifoses, però potser no hi ha tantes novel·les que s’atreveixin a narrar-les.

Publicat a AraLlegim, 07/01/2017

cridar-laigua_1719438082_36411121_732x412

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: