Fer-se més greu, ser més lleuger [Leonard Cohen]

220px-leonard_cohen_2187-editedLeonard Cohen

“Amb Cohen, un té la sensació que sabia qui era i cap a on anava des del principi, i que només va cavar més i més avall”. És una frase de Pico Iyer, l’autor de The essential Leonard Cohen. Les cançons del cantautor canadenc van avall, cap a les profunditats dels sentiments, però també s’eleven, com els himnes, i estan tenyides d’una desesperació serena.

“Vaig néixer així, no vaig escollir, / amb el do d’una veu d’or em van parir / i vint-i-set àngels des del Paradís Major / em van lligar a la taula de la Torre de la Cançó”. En traducció de Marcel Riera, aquests versos de Tower of songdefineixen el destí de Cohen: dotat d’una veu de baríton i educat en la tradició religiosa jueva, es va sentir obligat a compondre cançons d’amor i de fe, d’exaltació de la soledat, de guerra i de política. Obligat, però lliure: “ Like a bird on the wire, / like a drunk in a midnight choir / I have tried in my way to be free ”. Les escrivia sense presses. “Si escric tan a poc a poc és perquè he d’acabar qualsevol vers abans de descartar-lo”, deia.

Perseguint el vers perfecte

A la contracoberta d’un disc que recull alguns dels seus grans èxits fa una petita explicació sobre les circumstàncies en què els va escriure. Sobre Last year’s man diu: “La cançó tenia massa versos, i vaig trigar uns cinc anys a triar-ne els bons”. Sobre Bird on the wire es maleeix: “No sembla que l’acabi de fer perfecta”. Hi ha alguna excepció: “Aquesta la vaig escriure en poques hores durant una nit d’hivern en una habitació d’hotel d’Edmonton, Alberta”. És Sisters of mercy. Per parlar de The partisan, adaptació de l’himne polític de la resistència antifeixista francesa La complainte du partisan d’Emmanuel d’Astier i Anna Marly, deia: “Als 15 anys vaig desenvolupar la curiosa noció que els nazis havien sigut derrotats per la música”. No és una mala convicció per a algú que hi dedicarà la vida, a la música.

“Tots els meus poemes tenen un piano al darrere”, deia Cohen, que va escriure dues novel·les i alguns llibres de poemes, i que era un lector voraç de poesia. Però és la confluència entre lletra i música la que crea les grans cançons: un acord que allarga un vers, una harmonia que eleva una estrofa. Hi ha escriptura, en una fase de la composició, escriptura de lletra de cançó, que no és exactament el mateix que l’escriptura dels versos, però hi comparteix tècniques. I les lletres de Cohen despleguen tot tipus d’estratègies literàries: la narrativa clàssica que explica una història de principi a final de Story of Isaac, les reiteracions d’ I’m your man -“ If you want a lover / If you want a partner / If you want a boxer… ”-, les negacions iròniques o les antítesis per dir exactament el contrari del que s’està dient a Hallelujah -“ But you don’t really care for music, do you? ”- o les frases en negatiu de Chelsea Hotel #2 : “ I don’t mean to suggest that I loved you the best ”, “ I don’t think of you that often ”, per dir que no parava de pensar en la Janis Joplin a l’habitació de l’hotel de Nova York. “We’re ugly, but we have the music ” és un vers que no ha parat d’imitar-se.

El gènere epistolar arriba a un dels seus cims amb Famous blue raincoat, una carta signada “ Sincerely, L. Cohen ”, dirigida a un home amb gavardina blava amb qui va compartir dona, i escrita en trenta-dos versos que rimen (gairebé tots) de dos en dos. Quan li convenia, forçava, per desplaçament, el significat d’un verb, com al títol de Dance me to the end of love (“Balla’m fins al final de l’amor”) o desplaçava la primera persona, que hauria sigut la tria més òbvia, cap a la segona, com a Suzanne : “ Suzanne takes you down / to her place near the river / And you know that she’s half crazy / But that’s why you want to be there ”, perquè qualsevol persona que l’escoltés se sentís directament interpel·lada.

Sovint combinava detalls molt realistes amb elements més misteriosos, que acosten les cançons a una pregària o, si més no, a un encanteri, com a Lady Midnight, en què la dama a qui es dirigeix tant pot ser una personificació de l’amor com de la mort: “ Whatever you give me, I seem to need so much more”. La cançó acaba amb la dama dient-li que és ell qui l’ha guanyada, i amb el protagonista superant la nit: era l’any 1969 i Cohen encara volia guanyar anys de vida per dedicar-los a l’amor. En canvi, les cançons del seu últim àlbum, You want it darker, són plenes de comiats d’un home que espera la mort: “ I’m leaving the table / I’m out of the game” o la de la que dóna títol al disc i relliga amb la tradició jueva que li travessa tota l’obra: “ Hineni, hineni / I’m ready, my lord ”.

Quan es va acomiadar dels espectadors que havíem anat a escoltar-lo a Barcelona l’any 2009, va desitjar caliu i amor als que visquessin acompanyats, i pau, anhel i plenitud als que haguessin triat una vida solitària. No és un mal comiat per a algú que ha deixat escrites paraules tan il·luminadores sobre les dues maneres de viure.

Publicat a Ara, 11/11/2016

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: