Volar per tocar de peus a terra [Stefanie Kremser]

9788415835714-2

Stefanie Kremser, El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984) Traducció d’Anna Punsoda

Si busquen “Pozuzo Perú” a Google -secció Imatges- s’hi trobaran unes fotografies insòlites de nois i noies vestits de tirolesos enmig de la selva peruana. No és cap festa de Carnestoltes, sinó que Pozuzo és un dels dos pobles on van anar a petar un grup d’emigrants del Tirol alemany a mitjans del segle XIX que volien fer les Amèriques però que van acabar aïllats durant dècades en una vall remota del Perú, on van mantenir els costums del seu lloc d’origen. Van ser descoberts durant la dècada de 1970 i, de sobte, es van convertir en una atracció turística: els peruans els van començar a visitar fascinats per la seva xocolata desfeta, per les casetes de fusta i per aquells tirants i barrets amb plomes. Sense entrar en contacte amb ningú del món exterior, s’havien folkloritzat.

Encara que adaptat d’una manera molt lliure i traslladat a Brasil, l’episodi és un dels que pobla aquesta novel·la tan especial que tracta el tema de la identitat, de com ens la forgem o com ens la forgen, i que és un exemple magistral de com modular una veu narrativa de manera que qualsevol fet, qualsevol gir de la trama o qualsevol personatge, per més extrem que siguin, entrin pels ulls. O per les orelles, perquè hi ha moltes estones en què sembla que algú ens la dicti a cau d’orella. Ara t’explico això, ara m’aturo i t’explico allò de més enllà, ara faig tres giragonses i sembla que me’n vagi de tema però al final hi tornaré: tenim la sensació que estem en mans d’un narrador tan expert i tan càlid que el deixarem que condueixi sol mentre nosaltres ens acomodarem al seient del copilot i tancarem els ulls.

Stefanie Kremser té arrels a Bolívia i Baviera i està instal·lada a Barcelona des de fa anys, és poliglota i es guanya la vida escrivint per a la televisió. El dia que vaig aprendre a volar es va publicar a Alemanya fa un parell d’anys i ara ens n’arriba una traducció d’Anna Punsoda que s’endevina exigent i que aconsegueix que una frase que només pot ser alemanya sembli catalana. És a dir, li passa el que no li pot passar a la protagonista de la novel·la, una nena que es diu Luisa que es desviu per poder tastar alhora els seus dos gustos preferits, el de les jabuticabes, una fruita brasilera, i el de l’espunyidella, una herba comestible que creix a Europa i que, per tant, mai no es podrà degustar al mateix moment que la fruita. ¿Podria ser que llegir aquesta novel·la traduïda encara tingui més sentit que fer-ho en la llengua original? D’acord, estem tibant una mica la corda, però és que la tesi de fons de l’autora és que el dia que tallem amarres i ens alliberem dels orígens -el dia que ens atrevim a volar- és el dia que comencem a conquerir la nostra identitat de debò: “Em sentia invisible i això em produïa una sensació agradable -i, al mateix temps, inexplicablement, sentia que formava part de tot allò”, pensa la Luisa la primera vegada que arriba a Brasil i en coneix el caos i la bellesa com si sempre els hagués viscut. És possible que la biografia mixta de l’autora ho tenyeixi tot, i així ha de ser, però el que és més interessant és que sovint un escriptor troba la seva veu després d’un cert procés d’allunyament dels orígens, i això pot voler dir moltes coses, no necessàriament geogràfiques: es pot escriure des de molt lluny sobre allò que és més a prop o viceversa, i al capdavall sempre hi ha una llengua que fa d’agafador a una tradició o a una altra.

Traspuar vida

Però la novel·la no és cap tractat sobre la identitat. És una història, unes aventures i uns personatges que traspuen vida des de les primeres pàgines. És ondulant com un camp de flors i avança en tres grans etapes: un pis d’estudiants a Munic on aterra un bebè inesperat que serà cuidat per tres o quatre personatges memorables, una narració sobre migrants bavaresos del segle XIX que manté una nena de sis anys i el seu pare desperts tota la nit i, per acabar, un viatge a São Paulo a la recerca d’una mare perduda que confrontarà la Luisa amb la realitat però també amb la fantasia més exuberant i acabarà de fer-ne una persona completa, una nena de set anys que ja sap volar.

Publicat a AraLLegim, 30/01/2016

que-del-XIX-mes-Luisa_ARAIMA20160130_0090_13

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: