És una cançó que se’ns assembla [Rafael Chirbes]

NH555_Paris-Austerlitz.indd

Rafael Chirbes, Paris-Austerlitz (Anagrama, 2016)

Hi ha un altre Rafael Chirbes, que no és el de l’autòpsia de la memòria històrica espanyola ni el de la profunda crítica moral dels excessos econòmics d’un país que ell veia corcat com un cadàver. La historiografia literària dirà que les seves dues últimes novel·les, Crematorio i En la orilla, les va dedicar a la crisi, però ell preferia explicar que escrivia sobre el que veia i sobre el que vivia. Sobre Beniarbeig —on vivia— un poble que va assistir, com tants altres, a l’orgia constructora de la primera dècada del segle XXI, quan els forats de la memòria s’omplien a corre-cuita amb ciment perquè el cadàver no fes tanta pudor. Molts escriptors, però, escriuen dos o tres llibres a la vegada, anoten pensaments laterals i idees extemporànies en llibretes o en arxius que queden flotant per l’escriptori real o virtual; i a vegades n’hi ha un que costa més d’escriure, s’allarga en el temps i acompanya els altres i els malsons de l’escriptor: al final de les cent cinquanta pàgines que són aquest preciós i trist París-Austerlitz, llegim que el va començar a redactar el 1996 i que no el va completar fins al maig del 2015, pocs mesos abans de la seva mort sobtada, l’agost del mateix any. Dinou anys són molts: la temptació seria afirmar que un llibre com aquest, tan travessat per la pulsió de mort, ha d’haver sigut generat per alguna consciència de la pròpia desaparició, però no és així, i aquesta és precisament una de les proves que és autènticament literari.

Tan literari com el més literari dels paisatges: París i els bars tabac, els cafès, els bulevards, el calvados, el pastís i les estacions de tren. El títol fa referència a una de les més conegudes, la Gare d’Austerlitz, punt d’arribada des de Chamartín del protagonista, un pintor madrileny jove que cau enamorat d’un rude treballador de 50 anys, el Michel, amb qui té una apassionada història d’amor, brutal i també asfixiant, tendra i plena de gelosia. Una història que el Michel veu abocada al fracàs perquè està convençut que, un dia, el jove pintor l’oblidarà. Hi llegim Cette chanson était la tienne, que és un vers de La chanson de Prévert que cantava Serge Gainsbourg, i que és un homenatge a Les feuilles mortes, que va popularitzar Yves Montand. Les dues cançons parlen de la part més trista de l’amor -del final-, del pànic que senten els amants a ser oblidats o del dia en què la indiferència els neixi dins del cor com una flor maleïda. Com que llegim la història de forma desordenada, sabem que el Michel va ser abandonat. Com que la llegim en primera persona des del punt de vista del pintor jove, assistim a la seva mortificació: ¿ha fet bé de mostrar-se fred i distant per evitar el dolor, o no ha jugat prou a fons?

Íntim, esqueixat i sec 

Paris-Austerlitz planteja la fi de les històries d’amor com una mort: la novel·la comença molts anys més tard que els dos amants se separessin, en un hospital on el Michel està molt malalt, víctima d’una plaga que no té nom però que és fàcil d’identificar amb la sida, encara que això no sigui realment important. A mesura que empitjora, el protagonista es mostra més i més fred, com quan va començar a abandonar-lo, i el Michel li planteja els mateixos retrets que aleshores. A partir d’aquí, Chirbes va fent salts temporals que contribueixen a dibuixar el perfil no només dels dos amants, sinó també de dos entorns familiars oposats: el pintor ve d’una família de classe alta, el treballador és fill d’un pagès normand i va ser educat per un padrastre violent. Mares dominants o víctimes, pares forts, fills contrariats: tota la violència se sublima en el gest d’una mà que agafa un clatell, en una cuixa que es posa en tensió, o en la impotència que sent el pintor jove quan prova d’explicar-li a la seva mare que la vida que s’ha muntat a París no és tan fràgil com la veu ella, que l’hi desmuntarà d’una manotada. Hi havia un altre Chirbes, íntim, esqueixat i sec com un parell de calvados. I això, per a un escriptor, que és algú que vol ser moltes persones a la vegada, és una molt bona notícia.

Publicat a AraLlegim, 16/01/2016

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: