Nàpols són mil colors i mil pors [Elena Ferrante]

ferrante2a-401x609

Elena Ferrante, L’amiga genial (La Campana, 2015)

Traducció: Marta Hernández Pibernat

Deia l’escriptora Edith Wharton que les conclusions que es desprenen d’una història no s’han de buscar en el destí dels personatges ni en els comentaris que puguin fer, sinó en el tipus d’atmosfera que es crea explicant-la, en la llum que es projecta sobre qüestions que van més enllà de les seves fronteres. Si, un cop tancat el llibre, els personatges continuen vius, il·luminats per ell, la grandesa del llibre es podrà mesurar segons la llargada de la zona il·luminada: ¿no viu encara Emma Bovary en els caps de tots els qui n’hem llegit la història, encara que faci vint anys? No hi ha dubte que la intenció d’Elena Ferrante -sigui qui sigui qui s’amaga darrere d’aquest pseudònim, i això és del tot irrellevant- és que els seus personatges, la Lila i la Lenù, les amigues intimíssimes nascudes a la Nàpols de la dècada dels 40, visquin molt de temps després que n’acabem de llegir les aventures i desventures sentimentals. Si ho aconseguirà, més enllà d’arrasar a les llistes de més venuts, són figues d’un altre paner.

L’amiga genial tracta un tema fèrtil: l’amistat femenina i els seus clarobscurs, el que podríem anomenar l’alternança entre fraternitat i competència. ¿Com es va definint la personalitat d’una nena, d’una noia, d’una dona, en funció de la seva millor amiga? ¿Com reacciona cada vegada que l’amiga es compra un vestit nou que li queda bé, cada vegada que canvia de nòvio, cada vegada que treu un excel·lent? Ferrante indaga en el vaivé incessant entre l’admiració sincera i l’enveja inconfessable que marca les relacions entre amigues (amb les excepcions que es vulguin).

La dignitat del fulletó

L’estratègia literària que fa servir és atractiva: la veu narrativa és la de la Lenù, la noia aplicada que estudia però és lletja i poc seductora, mentre que la noia fascinant, estranya i rebel és l’altra, la Lila, aquella de qui sempre s’està parlant, però que no té veu. Així s’engreixa el vel de foscor que envolta aquest personatge. Però, a mesura que passen les pàgines, i amb l’excepció d’uns episodis misteriosos en què es produeix una certa alteració de la consciència de la Lila i que suposem que tindran continuïtat al llarg de la tetralogia, la descripció de la personalitat d’aquesta noia no és prou profunda ni està narrada amb prou subtilesa. Passa d’amenaçar un noi amb una falç a casar-se als 16 anys, convertida en una mena de Jacqueline Kennedy que costa de creure que surti d’una casa tan fosca com la seva.

Seria injust no destacar l’extraordinari final d’aquest llibre, que, com no podria ser d’una altra manera segons les lleis del gènere (i això no és espatllar cap argument), és un casament: la descripció de “què és la plebs”, i de l’angoixa de la protagonista, migpartida entre el món de la seva mare, de classe baixa i vulgar, i el món al qual ella vol accedir, l’intel·lectual, representat per un noi culte i pesadíssim, està feta de manera brillant i emociona. El que no s’entén és com, al costat d’un moment de veritat literària tan reeixit, s’hi col·loca una referència del tot tòpica al Quixot, o per què s’obre i es tanca el llibre llançant hams obvis i fàcils. El problema no és inscriure el llibre en la tradició del fulletó o de la novel·la seriada, cosa més que digna, el problema és fer-ho sense escriure com Dickens o com Balzac. I això no vol dir escriure frases complicades, sinó evocar la vida: la novel·la està situada en un barri humilíssim de Nàpols, durant uns anys de misèria, i la protagonitzen famílies de xarcuters, sabaters o carnissers. ¿On són les olors de les coles i dels embotits? No s’ensumen per enlloc. ¿On és la llum de Nàpols, la roba estesa pels carrers estrets, el gust dels dolços i dels pastissos? Falten tants detalls! La cançó potser més meravellosa de Pino Daniele, el cantautor més famós de Nàpols, es titula Napule è, i és un cant precisament als mil colors i a les mil pors que l’habiten. “La coneix tothom, però no en saben la veritat”, conclou la cançó. De moment, molta gent coneixerà la Lila i la Lenù, però -a l’espera de la resta de la tetralogia- no sabem la veritat de la mena de cordó umbilical que les uneix.

Publicat a AraLlegim, 19/12/2015

que-no-Lila-Lenu-Napols_ARAIMA20151219_0041_14-2

 

Anuncis

4 Comments

Add yours →

  1. Marina, és important que la tornis a llegir en espanyol. Hi ha alguna cosa important que t’has perdut.

    M'agrada

    • Noi, no ho sé: de moment, m’espero al segon volum! Ja ho veurem…

      M'agrada

    • No entenc aquest comentari. Vols dir que jo en la meva versió m’he deixat alguna cosa que en la traducció espanyola no s’ha perdut?

      M'agrada

    • No entenc aquest comentari. Vols dir que en la meva traducció hi falta alguna cosa que en l’espanyola no s’ha perdut? Que l’italià és més comprensible si es llegeix en espanyol? Has llegit la traducció catalana? O bé et sembla –com a tants, d’altra banda– que l’Elena Ferrante és tan autèntica i tan intensa que és impossible que a algú no l’acabi de convèncer, i per tant –amb un prejudici que és lamentablement molt habitual entre nosaltres– l’única explicació que trobes possible és que la traducció catalana sigui infidel, mancada, artificial?

      M'agrada

One Pingback

  1. 7 – la batuta

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: