Una tarda d’estiu és un món [Marguerite Duras]

tarda-senyor-Andesmas-Marguerite-Duras_ARAIMA20150402_0093_16-2

Marguerite Duras, La tarda del senyor Andesmas (Barcelona, Labreu, 2015) Traducció de Marc Colell

Una tarda d’estiu pot contenir el món sencer: ¿o no ho han pensat mai mentre jeien en una hamaca i veien passar totes les hores, del dinar fins al capvespre? Aconseguir que la dolçor però també la inexorabilitat amb què passen aquestes hores es faci corpòria és fer literatura, i és només a l’abast de grans escriptors com Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996). La tarda del senyor Andesmas és un llibre breu i concentrat però també contemplatiu i estàtic, en el bon sentit. Un text que fa de l’espera (i de l’esperança que gairebé sempre porta lligada) l’eix al voltant del qual tot gira: un home espera i la vida passa. En aquest cas, un home de setanta-vuit anys, assegut en una butaca de vímet davant de la casa que li acaba de comprar a la seva filla, espera el contractista, que hi haurà de fer una terrassa. La casa és dalt d’un turó, a prop d’un bosc i no gaire lluny d’un estany. A baix hi ha el poble, la gent i les passions ocultes. A dalt, el vent entre els arbres, els raigs de sol i la vida sense desig d’un home gran.

Des que el 1953 es va estrenar Tot esperant Godot,de Samuel Beckett, que el verb esperar s’ha connotat de manera definitiva, i qualsevol escena amb dos o més personatges que esperen que n’arribi un altre conté la càrrega que aquest no arribarà mai. L’única cosa que arriba -sembla que ens vulgui explicar el text de Duras, que és del 1962- és la mort. “Tinc temps, tinc tot el temps del món”, diu la dona del contractista que no arriba, el misteriós Michel Arc. I Duras sembla que li repliqui, a l’orella, que tothom es pensa que té tot el temps del món, però que el temps s’acaba. Sempre. “Ah, que difícil, que difícil és descriure aquest dolor tan senzill, un dolor d’amor”: la dona de Michel Arc es desespera quan s’adona que el vell ja no és un interlocutor vàlid per escoltar el “desastre plàcid” en què ella viu. Però és que el vell ha deixat de tenir esperança, s’ha assegut a esperar tranquil·lament la mort, i ja no té records, ni tan sols de la seva filla.

Dir el que no sembla que diguis

Tot això no és explícitament al llibre, sinó que tot s’insinua de manera molt subtil: primer coneixem una nena, que diu que és la filla de Michel Arc i que ha vingut a avisar que el seu pare farà una mica tard, i després coneixem una dona que diu que és la dona de Michel Arc i que també ha vingut a avisar del mateix. Però tant la nena com la dona fan molt més que venir a avisar. La nena sembla una noia i desperta sentiments en el senyor Andesmas que ell creia adormits, i la dona no para de parlar-li de la seva filla, la Valérie, una rossa de disset anys que ha deixat el poble sencer enlluernat amb una bellesa difícil de descriure. No és difícil imaginar que la nena, la Valérie i la dona són tres moments d’una mateixa persona, les tres dones que ha estimat un home, o tres dones que demanen explicacions a un home, que no en pensa donar. Per què no podria ser? Tampoc no té cap lògica l’ús dels temps verbals, que alternen el passat i el present de manera capriciosa, com la d’una nena quan vol un gelat: és la forma que té l’autora d’expressar l’angoixa dels seus personatges per controlar el temps i les passions. Tot diu el que no sembla que digui: és un text que es podria muntar en forma teatral i les interpretacions encara es multiplicarien. De moment, i ja és molt, el tenim en forma de llibre, gràcies a la feina -que no devia ser fàcil- del traductor Marc Colell Teixidó i a la persistència de l’editorial Labreu, que ja va traduir dos llibres d’Anaïs Nin i ara reforça aquesta aposta per obres exigents, sofisticades i sensuals.

Publicat a AraLlegim, 23/05/2015

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: