La fàbrica de llum (conte)

060515subestacioR

La fàbrica de llum

Tres xifres de paper de plata, u, nou, vuit, onegen i tornen a aterrar sobre les estovalles com tres plomes d’ocell. «Eeh!», la mà d’una nena tapa una quarta xifra. «Encara no!» És l’única que seu davant d’una taula atapeïda de plats amb restes de truita de patata, ampolles buides de coca-cola, safates amb pells de formatge i llesques de pa amb tomàquet mal estès. «Ara, ara!» «Però si es veu fatal!» «Les dues cap allà!» «No, aixeca la de la dreta, la de la dreta!» «Hosti, que ens ho perdrem!» «Però si encara falta, que són els putos quarts!» «Els quarts? Doncs falta poquíssim!» «El xampany està fresc?» «Que siií, que el tinc a la mà i està congelat!» «Hosti, és que si no hi ha xampany…!» «Deixa-les així, va.» «Sí, sí, es veu de puta mare.» «Va, va, que començaaa!» «Ei, tu et peles el raïm?»

Sis adolescents, amb un bol cadascú omplert amb dotze grans de raïm, estan agrupats com un eixam d’abelles al voltant del televisor, un giny voluminós amb dues antenes llargues i metàl·liques que li fan de tentacles rígids. L’esfera d’un rellotge ocupa tota la pantalla. Hi ha gra, però i què, l’important és que han aconseguit quedar-se sense pares a casa del Toni. Sense pares! No hi ha ningú que passi dels quinze anys, en aquella sala, això sí que és fort. Han vingut la Cristina, la Sara i la Sílvia, i els amics del Toni no paren d’imaginar-se coses. Sí, hi ha aquella nena, la Martina, la germana petita del Toni, però l’enviaran de pet a dormir després de les campanades, ja han quedat així amb els pares abans que marxessin cap a la festa dels pares de la Cristina. Tot lliga. Dins del cap del Manel, el temps es fa elàstic i els minuts s’eixamplen. El Jaume té ànsia perquè l’espai on es troben —aquella sala d’estar amb sofàs d’escai, pòsters emmarcats de Miró i Picasso i prestatgeries d’obra— es converteixi en un forat negre que els xucli a tots i se’ls endugui, remolí avall, cap a un lloc com ara Venus, on un dia dura dues-centes setanta-vuit nits terrestres.

«Dong! Dong! Dong!», grans de raïm i xisclets ofegats. El ritual xamànic de cada any. Els ulls clavats a la pantalla del televisor on dues agulles, l’una muntada sobre l’altra, queden immobilitzades durant vint segons llarguíssims. Toca la que fa dotze. La Martina, que encara és a taula, deixa anar un crit exultant: «Ara sí!!!» Aixeca la mà, descobreix un quatre del revés i el tomba. U, nou, vuit, quatre. «Bon Aaany!!!» L’èxtasi col·lectiu, abraçades, petons, els pits d’elles premuts contra les caixes toràciques d’ells, les respiracions tan a prop, les mans que aferren esquenes, les serpentines, els espanta-sogres, el tap de l’ampolla de cava (llavors xampany): paf! El temps s’atura i immobilitza els cossos dels nois i les noies, que són una pura explosió de feromones.

La Cristina vol que el Jaume li torni a passar la mà per l’esquena.

El Jaume vol tornar a olorar els cabells de la Sara.

La Sara necessita acostar-se més a la Sílvia.

El Toni no pensa separar-se de l’Eulàlia en tota la nit.

L’Eulàlia no s’havia fixat mai en el Toni d’aquesta manera.

La Sílvia encara té el tacte de la samarreta del Manel entre els dits.

El Manel ja li va tocar un pit a la Cristina, una vegada.

Uns quants anys després, la Cristina i el Jaume es casaran i la festa serà sonada. Tindran un fill i moriran tots tres en circumstàncies molt poc clares. La Sara se n’anirà a viure amb una tal Júlia a un poble de la costa. La Sílvia serà pintora, li costarà sortir-se’n, com a tothom, però es farà un nom, sobretot quan comenci a pintar quadres per a galeries de la zona alta de la ciutat. Morirà molt gran, i li haurà sobreviscut quinze anys al Manel, amb qui hauran estat mig parella tota la vida. L’Eulàlia marxarà a viure a l’estranger i no tornarà. El Toni, que és el millor estudiant de tots, acabarà l’institut amb un nou i mig. Llavors els pares li compraran una moto, que és el seu somni més preuat, i morirà esclafat contra un arbre, en un revolt, el dia que compleixi vint-i-un anys. La Martina el portarà sempre cosit al cos. Quan creixi, estudiarà medicina i es convertirà en una de les neurocirurgianes més importants de la ciutat. Treballarà en un hospital a la vora del mar, i no en viurà lluny, perquè li agradarà anar-hi a peu i veure el blau.

Quan va comprar el pis, davant hi havia una subestació elèctrica amb les parets escrostonades i plenes de pintades que en reclamaven la demolició. Era qüestió de temps, li van assegurar. Deu anys més tard, a banda i banda s’hi han construït una escola i un parc de bombers però entre els dos edificis hi ha quedat, impertèrrita, la seu de la subestació elèctrica que ningú no sap ben bé si encara funciona. La Martina, i tots els veïns que envolten l’edifici marró d’aire racionalista, saben que sí que funciona, perquè senten la remor sorda i constant del transformador a les nits. L’edifici està envoltat per un mur i, en un dels costats, entre l’edifici i el mur i davant d’una escala metàl·lica, hi ha un nesprer esplendorós: les fulles tropicals recobertes de pols, però, cauen sobre el cartell on diu «Perill de mort. Alta tensió. Peligro de muerte. Alta tensión», i fa angúnia estirar el braç i agafar alguna nespra quan n’és l’època.

Cada nit, quan ha acabat de regar les plantes, la Martina s’està una estona al balcó. No fuma, però espia les finestres il·luminades de l’altra banda de la plaça, les cuines i les sales d’estar plenes de vida. Estira el coll per veure si algun bomber baixa pel pal aquell de les emergències (no n’ha vist mai cap) i estudia amb atenció l’edifici misteriós: alguna vegada n’ha vist sortir o entrar homenets amb granotes blaves. Van de dos en dos i pugen o baixen de cotxes amb els distintius oficials de la companyia elèctrica, però l’edifici és tan rònec que no té ni un sol cartell, i la Martina a vegades pensa que les granotes blaves en realitat entren en una cooperativa obrera dels anys trenta. Pugen per l’escala noble de fusta i van al bar o al teatre, recullen els fills a l’escola que hi ha al segon pis, o la fan petar mentre esperen que comenci l’espectacle de varietats d’aquella nit. Altres vegades, en canvi, pensa que l’edifici és una discoteca dels anys vuitanta i que les granotes blaves en són els porters, electricistes, encarregats del guarda-robes. S’imagina que s’hi fa una cua que puja per l’escala metàl·lica de darrere del nesprer fins que, cap a mitjanit, obren les portes i la serp de colors vius i espatlleres exagerades s’hi esmuny a la recerca de música, llums, alcohol. Si fos així, està segura que a la cua hi hauria els amics del seu germà Toni: el Manel, la Sílvia, el Jaume, potser l’Eulàlia. Al cel negre, s’obre una clariana de núvols que deixa al descobert una lluna plena. Fa caure el seu feix de plata sobre la discoteca, rebota i la converteix en la fàbrica de llum que necessita la Martina per veure-hi i començar a deslligar el fil que la relliga al Toni per les costelles. Fa estona que el sent com pica de peus al balcó: té ganes de ballar i no para de pujar-se els texans 501 blancs perquè li van amples de cintura. És un Toni de vint anys, no dels quaranta-cinc que tindria ara. Prim, amb els cabells tallats com un casc, fa equilibris sobre les puntes dels peus i aguanta la punta de la cigarreta entre els llavis. La Martina tanca els ulls quan no pot més de veure’l o de sentir el pes de la seva absència. I, encara que tingui un pols perfecte de neurocirurgiana, no aconsegueix sentir la mateixa calma que a l’hospital, davant de la taula d’operacions. Se’n recorda de quan eren petits i el Toni li feia jocs de mans. El que li sortia millor era el de fer desaparèixer nusos d’una corda. El feia i el tornava a fer davant els ulls atònits de la germana petita, que veia com els nusos es volatilitzaven i no entenia com. El Toni li explicava que els nusos no s’han de trencar mai, sinó que s’han de desfer. I ara la Martina té por que, si s’impacienta i en trenca un de sol, el Toni entrarà a la discoteca i no en tornarà mai més.

Publicat a Paperdevidre, Maig 2015

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: