SENYORES i SENYORS del Sant Jordi’15

Per a aquest Sant Jordi us podria recomanar que no us aneu a ofegar pels carrers i rambles de les ciutats o a atapeir-vos a les llibreries per aconseguir un llibre, però de què serviria? Ho haureu de fer igualment, així que sort, i potser amb aquesta guia anireu una mica més orientats.

Van primer elles i després ells. Tots són bons, no n’hi ha cap de prefabricat, però aquest any, les veus excepcionals són les d’elles. D’ells, no només hi ha literatura, sinó també assaig, dietarisme de rodatge, poesia, història, filosofia, i fins i tot un pamflet. I gairebé tot fora del gran grup editorial “del país”. El joc s’obre. Que en trobeu a faltar algun? Evidentment, a tot no arribo. I després hi ha el criteri.

Les senyores:  

6410654976716dbaefbd5f7c55ece6efb11f93

20150221-repararMaquetación 19788473291910_0histories damor web_363ad6718eb21149199c5524a8f83e40Portada-Lassassinat-Margaret-Thatcher-Editorial_ARAIMA20150127_0205_19788492405831-2tarda-senyor-Andesmas-Marguerite-Duras_ARAIMA20150402_0093_16fm132nipucnivull157arton1352lesbibliotecaries_259.Array

Reparar els vius (ANGLE/ANAGRAMA, Traduccions de Jordi Martín Lloret i Javier Albiñana) és, potser, el millor llibre que s’ha publicat aquest any. L’autora, la francesa Maylis de Kerangal, va ser a Barcelona per presentar-lo el passat mes de Febrer, i durant la roda de premsa va explicar el significat de la paraula “cialitique” (un llum de quiròfan), que té una arrel grega que vol dir “desfer l’ombra”, i va dir “això és escriure una novel·la”. Doncs això fa el seu llibre: desfer l’ombra que plana sobre la mort d’un jove. Emoció i estil, estil i emoció. No tingueu por quan en llegiu l’argument: sí, passa gairebé tot en un hospital, sí, passa tot en 24 hores i sí, descriu un trasplantament de cor, però és èpica russa i tragèdia grega. Aquí podeu sentir-ne un fragment que vaig llegir a la ràdio

Un film (3000 metres) (CLUB EDITOR): El talent de Mister Ripley a la Barcelona de començaments del segle XX. L’ambició sense límits d’un fill bastard que es converteix en el millor lladre del pitjor dels móns. La personalitat d’en Nonat us agafarà pel coll i no us deixarà anar al llarg de les quasi 350 pàgines d’aquesta novel·lota que és també un banquet de llengua catalana, una joia de les de valor i de les d’alegria. La Víctor Català o la Caterina Albert, com preferiu, era tan bona, que la novel·la li ha aguantat un segle de menyspreu i ara està més viva que mai.

Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor (PERISCOPI, Traducció de Miquel Cabal) és el llibre per a fans orfes de Dovlàtov i per a amants de la sordidesa humorística russa. Dones desgraciades narrades des de punts de vista insòlits. Contes curts escrits per la Liudmila Petruixévskaia, una gran dama de la literatura russa contemporània. Si voleu saber-ne més, llegiu això.

L’assassinat de Margaret Thatcher (L’ALTRA, Traducció de Ferran Ràfols) va ser una de les obsessions de molts britànics durant les dècades dels 80 i 90, mentre la dama de ferro els governava, o valdria més dir que els intentava aniquil·lar. Per sort, no ho va aconseguir, i una de les supervivents va ser la Hilary Mantel, una escriptora amb tota la mala bava d’una senyora anglesa i tota la sofisticació d’una tradició literària imperial. Contes diferents, pertorbadors i il·luminats per una claror esmorteïda.

Primera part (ADESIARA) és una història d’amor entre tuberculosos joves i inconscients a l’Europa dels anys trenta. Ell és danès i ella, catalana: no es diu Cèlia Suñol, com l’autora d’aquesta magnífica novel·la recuperada d’entre la pols franquista, però quasi. República, cultura, ideals, La muntanya màgica, amor i mort. El vaig recomanar a la ràdio.

La tarda del senyor Andesmas (LABREU, Traducció de Marc Colell) no us suposarà gaire més d’una hora de lectura, però us inquietarà durant dies: qui són tots aquests personatges que entren i surten de les pàgines com d’una sala de teatre? Dramaturgs i directors de teatre: aquí hi ha un text per adaptar! Però la senyora Marguerite Duras va voler que ho llegíssim en silenci i soledat, potser perquè ens féssim més conscients de la soledat existencial del senyor Andesmas i les dones que l’envolten.

Ni puc ni vull (EDICIONS DE 1984 Traducció de Yannick Garcia) són els primers contes traduïts al català de la Lydia Davis, una de les grans veus nord-americanes (i sí, sí, ex-dona del Paul Auster). Contes curts, alguns de curtíssims, esparsos, tots els que no van entrar als “Cuentos completos” que podeu trobar compilats en un gran volum de SEIX BARRAL. Si us fan intuir que només poden haver estat escrits per una gran escriptora, correreu a buscar la novel·la El final de la historia (ALPHA DECAY Traducció de Justo Navarro), que us deixarà bocabadats.

Una mujer de recursos (LIBROS DEL ASTEROIDE Traducció de Concha Cardeñoso) és la demostració que es pot narrar de moltes maneres. Elizabeth Forsythe Hailey ens explica la vida d’una dona, la Bess Steed (perillosament semblant a la seva àvia) des de 1899 fins a 1968, travessant dues Guerres Mundials, viatges en vaixell a Europa, vida de províncies nord-americana des de Dallas (!), i tot ho fa a través de les cartes, notes, telegrames i invitacions a batejos o casaments que una dona pot escriure al llarg de la seva vida. El gruix de les cartes és per a les dedicades al marit estimadíssim, però també n’hi ha per a amigues, sogres, coneguts i saludats. Un prodigi del fora de camp i l’el·lipsi, gairebé el mateix que l’últim –last but not least- dels llibres escrits per dones que us he seleccionat: Les bibliotecàries (MORSA), els dietaris de la Biblioteca Pere Vila entre 1933 i 1939 que van compilar, amb una tenacitat i una sang freda increïbles, les bibliotecàries Rosa Sarrado i Concepció Múnera. Entre les línies que expliquen quantes signatures cal omplir cada dia, o quantes revistes femenines han desaparegut, s’escolen la vida i la mort. Un llibre fora de sèrie on es pot llegir: “Bombardejos. Poca animació”. Aquí trobareu el que en vaig dir a la ràdio.

Els senyors:

maxresdefault

ll{00000001-0000-0011-0000-000003343715}-19788415979388apocalipsi-uuuuuuuaaaaaaa.jpg00106521828308____1__1000x1000190-jordi-nopcaportada-i6n10519240coberta Dickens_tapa dura2_Maquetación 1Punts-Fuga-editorial-Males-Herbes_ARAIMA20150316_0142_1978841622204SLL12_Coberta-680x1024Weinberger9788483308127fotonoticia_20150323134910_800Portada_Ciutat-de-Bohane175QuartaParet9788416252534portada_far-west-gitano_ramon-erra-macia_201411271112images-2

Que el llibre d’en Francesc Serés, La pell de la frontera (QUADERNS CREMA) és el millor llibre català que es va publicar el 2014 fa temps que és més que una sospita, però potser cal insistir. Són cròniques per un territori feréstec i sobre gent feréstega, i són literatura: aquí trobareu la meva crítica.

Yuval Noah Harari és un historiador israelià que, amb Sàpiens/De animales a dioses (EDICIONS 62/DEBATE Traduccions de Marc Rubió i Joandomènec Ros) es va proposar explicar la història de la humanitat des del principi fins al final: des dels homínids africans fins als ciborgs que ens substituiran, d’aquí a no gaire. Ben escrita i ben documentada, és un llibre que cal tenir a casa. Aquí trobareu les entrevistes que li vaig poder fer per, per a l’ARA i per a El Temps.

Un parell d’autors joves amb llibres sobre Barcelona per desmentir que no hi ha autors joves que escriguin sobre Barcelona: Jordi Nopca i els contes fins i hàbils sobre el delicat equilibri de les parelles de Puja a casa (L’ALTRA Premi Documenta 2014) i la crònica nocturna (perquè està escrita de nit i amb llaunes de cervesa entre les mans) sobre una ciutat que s’adorm: la Picadura de Barcelona (SIDILLÀ) d’Adrià Pujol. I una antologia de relats sobre viatges en el temps per exemplificar la feina d’una editorial que ha obert un espai nou, el de la literatura fantàstica, dins del que semblava la petita literatura escrita en català. A Punts de fuga (MALESHERBES) trobareu relats de Joan Todó, Yannick Garcia, Joan Jordi Miralles, Sebastià Jovani, Josep-Maria Argemí, Max Besora, i així fins a 25. I dos escrits per dones: la Mar Bosch i la Carla Benet.

Si encara no coneixeu el romanès Mircea Cartarescu, l’autor d’El Ruletista o Las bellas extranjeras, no hi fa res. Ataqueu El levante (IMPEDIMENTA Traducció de Marian Ochoa) i al·lucinareu amb la llibertat i el lirisme amb què es pot escriure una epopeia nacional. Ui, sí. La meva crítica a l’AraLlegim la trobareu aquí.

Un llibret minúscul per a amants de la literatura centreeuropea, Joseph Roth, Kafka, i per a fanàtics de Bruno Schulz: l’alemany Maxim Biller s’ha imaginat què li diria (què li retrauria, sobretot) l’escriptor de Galitzia a Thomas Mann: no hi ha pietat. Busqueu Dins del cap de Bruno Schultz (MINÚSCULA Traducció de Carles Andreu), que és petit i esmolat.

Una mica de filosofia en català, per fi! Llegir el Curs de filosofia en sis hores i quart (ÀTIC DELS LLIBRES Traducció de Claudia Casanova) de Witold Gombrowitz és instructiu i divertidíssim, perquè traça un perfil de la història de la filosofia des de Kant fins a Husserl, passant per Kierkegaard, Nietzsche, Hegel i Marx i carregant-se’ls a tots amb una intel·ligència difícil de rebatre.

Amants i devots del cinema d’Albert Serra, o del personatge d’Albert Serra, o del plom de l’Albert Serra (hi ha gent obtusa, què voleu): el dietari del rodatge d'”Història de la meva mort”, la pel·lícula sobre Casanova i Dràcula que va tenir la sort de poder fer Jaume C. Pons Alorda des de Romania és un tresor perquè ens permet ser espectadors de  moments de creació, caos i tirania en directe: Apocalipsi UUUUUUUAAAAAAAAAA (COMANEGRA).

No passa cada dia que tinguem un nou Dickens en català, encara que sigui repescat. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria…” és el començament d’Una història de dues ciutats (L’AVENÇ Traducció de Jordi Arbonès). La traducció va portar cua en el seu moment, a mitjans anys 90, perquè es va considerar encarcarada i filla del noucentisme mal entès, però és Dickens, què carai. Llegiu-la i parlem-ne.

El dolor de la pèrdua: El nen perdut (VIENA Traducció de Marcel Riera) de Thomas Wolfe és un llibre miraculós, escrit des del punt més baix (la pèrdua d’un germà) fins al més alt (la literatura com a curació). Or pur. La mort del pare (L’ALTRA, Traducció d’Anna Llisterri) és el primer volum dels sis (!) que ha escrit aquest noruec angoixat i tranquil a la vegada, que ha volgut explicar-se la vida a través del relat minuciós de tot el que li ha passat. Aquest primer volum parteix de la pèrdua del pare per repassar l’adolescència i alguns moments del present de l’escriptor, casat per segona vegada, amb tres fills del matrimoni anterior i una a punt de néixer. L’escriptura i la família com les dues línies que tensionen l’existència. Molt llaminer.

Els qui vam tenir la sort de conèixer Sorj Chalandon o llegir-ne el Retorn a Killybeggs sobre Irlanda ja sabíem quina mena d’escriptor era, visceral i empàtic. A La quarta paret (EDICIONS DE 1984, Traducció de Josep Alemany) ens fa viatjar a Beirut i muntar-hi una Antígona amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites: una utopia? No necessàriament.

L’escriptor irlandès Kevin Barry debuta amb Ciutat de Bohane/Ciudad de Bohane (RAIG VERD/RAYO VERDE, Traduccions de Ferran Ràfols i Javier Calvo) on s’inventa una ciutat per narrar-ne els baixos fons: delictes i molt d’slang, que deu haver fet suar els traductors.

L’escriptor italià Erri de Luca ha hagut d’escriure aquest pamflet a corre-cuita: La paraula contrària (SEMBRA Traducció d’Iban B. Llop) perquè l’han acusat d’haver fet unes declaracions contra la construcció d’un tren d’alta velocitat a la vall de Susa: va dir que s’havien de sabotejar. I pot acabar a la presó per haver-ho dit, és a dir que aquest llibre s’ha de comprar i fer córrer perquè se sàpiga que, a Europa, no hi ha llibertat d’expressió. Ah, que ja ho sabíeu?

Eliot Weinberger és un assagista nord-americà que ha provat d’explicar el món i els humans fent allò tan arriscat de buscar la poesia que s’amaga dins de l’antropologiaUna cosa elemental (DÍAS CONTADOS Traducció de Ferran Ràfols) és una recopilació de rites i costums de la Xina a Nova Guinea, dels asteques als primers rinoceronts que van arribar a Europa. Només pel capítol dedicat al concepte de vòrtex i l’origen de la vida, ja val la pena caçar aquest llibre de l’exquisida i misteriosa editorial Días Contados.

Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (GALÀXIA GUTENBERG) és la biografia que Julià Guillamon ha dedicat al gran escriptor Joan Perucho, però també són 700 pàgines sobre tota una generació i un ambient, el de la postguerra: una feina ingent, i un privilegi per als qui es facin amb un exemplar.

I dos Ramons per acabar: un narrador pur com en Ramon Erra i el seu Far West gitano (EMPÚRIES), una aventura gitana per carreteres catalanes plena de passatges que capturen el temps (aquí trobareu el que en vaig dir a l’AraLlegim) i el poeta Ramon Boixeda, que acaba de publicar El sedàs (LABREU). Com que jo no sé parlar de poesia, aqui en van uns quants versos (espero que el Pantone sigui el més aproximat possible al de la coberta, gent de Labreu!):

Ara la mort somriu per les dents.

Flamegen pigues a la pell del cel.

Va prenent rostre la foscor.

Es treu l’antifaç: lluu la meva cara.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: