El papà està de viatge de negocis [Ramon Erra]

portada_far-west-gitano_ramon-erra-macia_201411271112

Ramon Erra, Far West gitano (Empúries, 2015 Premi Marian Vayreda)

Una família a la deriva. A la carretera. De primavera. Far West gitano és la història d’uns inadaptats feliços de ser-ho: una família de gitanos que puja dalt d’un camió amb un objectiu clar però que acaba fent tantes giragonses i aturades que, com passa en els bons viatges, arriba a una altra banda i, sobretot, amb els personatges convertits en uns altres. Un viatge de negocis en versió gitana en què es farà de tot menys negocis. En un moment del trajecte topen amb les restes del que havia sigut un poblat del Far West utilitzat per a rodatges cinematogràfics, on molts gitanos havien trobat feina interpretant indis. La imatge fa de mirall: els gitanos són com els indis, els últims supervivents d’una raça a punt d’extingir-se perquè ja no troba el seu lloc al món, perquè ja no es pot ser nòmada, no es pot treballar un dia aquí i dos allà, no es pot fer foc, no queden teixons ni eriçons per caçar, i no es poden controlar les filles. La novel·la té la gràcia (i l’ofici) de retratar precisament aquesta impressió de final d’era, de món que s’esvaeix, i ho fa d’una manera tan volàtil com és la sensació que vol reproduir: amb un estil lleuger com la brisa de primavera al camp on ens estirem després de fer una barbacoa, unes frases que mig diuen i mig insinuen, i que a vegades es disloquen o acaben a la meitat (“Què. Què assenyalava tot allò”). L’escriptura com a indagació i embolcall formal que s’adapta a allò que explica: vet aquí un autor que fa literatura.

Ramon Erra deu haver fet un “treball de camp” intens: no només per les descripcions de les barriades de Nimes i els paisatges plans i ondulats de la Camarga, dels Monegres i del Lluçanès (d’on és ell), sinó que també, i sobretot, per la feina d’arqueologia creativa que representa provar de reproduir la llengua dels gitanos catalans: les construccions de les frases (“Et puc pas dir que no”) i el vocabulari (pàfies, pimpollant) funcionen molt bé. Es diria que la novel·la està relatada per un gitano espavilat i a la vegada tarambana. Les referències a les novel·les de Juli Vallmitjana són inevitables, però també hi ressonen les pel·lícules d’Emir Kusturica. Aquella escena final d’ Underground,en què una orquestra no parava de tocar mentre el tros de terra on eren patia una esllavissada i es desprenia de la terra ferma, aniria com anell al dit a Far West gitano : la família -o el que en queda- rodant i rodant per la carretera en un camió atrotinat, sense adonar-se que s’han convertit en una illa que flota a la deriva, desenganxada del món.

Publicat a AraLlegim, el 07/03/2015

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: