Els millors del 2014

number-14

10 d’aquí:

Marta Rojals, L’altra (RBA): Personatges desorientats i estabornits per la crisi que s’aferren als ginys electrònics com a un ferro roent: els ulls enrogits per un DM, la nit en blanc per una icona de Whatsapp. Vida i literatura, a una banda i a l’altra de la pantalla.

Manuel Baixauli, La cinquena planta (Proa): Hi ha un sanatori enmig del bosc, hi ha una cinquena planta tancada on sembla que ningú no pot accedir, però hi ha cares a les finestres d’aquesta planta que ens espien. Novel·les dins de novel·les, pintura i arquitectura dins de la literatura.

Sergi Pons Codina, Mars del Carib (Edicions de 1984): Cada matí a Impertotxo és igual: el Blai, després de fer veure que escolta atentament les instruccions del cap, enfila el camí de casa i fa l’únic acte revolucionari que té a l’abast: estirar-se a clapar i no tornar a la feina fins després de dinar. Geni o desgraciat? Humor de Sant Andreu.

Toni Sala, Els nois  (L’Altra Editorial): Un accident mortal a la Nacional-II pot servir per explicar per què un artista fracassat no sap que ho és, per què un camioner va de putes, per què l’amor s’acaba de cop o per què les muntanyes poden ser de carn.

Yannick Garcia, La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, Premi Documenta): Contes que passen a l’altra punta del món i contes que passen aquí, dins teu. Viatges en companyia que, a vegades, acaben sent viatges que fas tot sol.

Albert Pijuan, El franctirador  (Angle Editorial): Com als millors westerns, la novel·la comença amb un heroi que torna a casa. I casa és un bloc de pisos dels afores de Varsòvia a principis dels noranta, com els de les pel·lícules de Kieslowski. La història d’una venjança personal contra un règim dictatorial que ningú no s’ha molestat a depurar ni condemnar. Ben mirat, Polònia no cau tan lluny.  

Marc Cerdó, Cor mentider (Club Editor): Durant un estiu a Mallorca, na Catalineta ajuda en Damià a recuperar la fe en la bondat humana: platja, sol, música dominicana i tangos en una Mallorca de novel·la francesa.

Joan Jordi Miralles, Una dona meravellosa  (Labreu): La Neus s’ha separat i vol baixar a l’Infern com qui puja al Paradís. Sexe, amor i enveja materno-filial: una cursa accelerada cap a l’auto-destrucció explicada amb un sentit del ritme prodigiós.

Adrià Pujol, Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà): Un begurenc de 18 anys arriba a la Barcelona de principis dels noranta per estudiar Antropologia. Vint anys després, escriu com vol les aventures i desventures que li han passat a la capital mentre beu cerveses de llauna que li venen els paquistanesos pel carrer i fuma picadura de tabac. De la Barcelona eufòrica pre-olímpica a la Barcelona esgotada de la crisi.

Francesc Serés, La pell de la frontera  (Quaderns Crema): Serés ha recorregut les carreteres de la Franja, caminant i en cotxe, i ha parlat amb tothom qui volgués o pogués tenir una conversa amb ell sobre la fruita o l’enyorança del Senegal. El resultat és un autèntic llibre, construït amb vocació de testimoni però consciència de fer literatura. Cosmopolitisme rural.

+ EL QUE LLEGIRÉ JO DE VACANCES: Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua (Empúries)

10 de fora:

Sorj Chalandon, Retorn a Killybegs  (Ed. de 1984, Trad. Josep Alemany): Vint anys d’amistat amb un dels caps de l’I.R.A. no li van servir al periodista francès Sorj Chalandon per endevinar que admirava un traïdor. Per què lluitem per un país, per què el traïm, per què mentim? Chalandon va escriure aquest llibre amb el cor que li sortia per la boca, suant i plorant: la història d’un idealista que, com tanta gent, també va ser una mica covard.

Bernardo Atxaga, Días de Nevada  (Alfaguara): Sota la forma d’un dietari sobre l’estada d’un any a la universitat nord-americana de Reno, a Nevada, l’estat dels casinos i els deserts, anem quedant subjugats per l’escriptura d’Atxaga, que té l’atmosfera, l’eficàcia i la penetració d’un baix continu, i una textura que és pura filigrana.

Anne Serre, ¡Ponte, mesita! (Anagrama Trad. Javier Albiñana): Serre es posa dins de la pell d’una dona que, de petita, va participar en les orgies que organitzava la seva família amb tota normalitat: allò sí que era una família ben avinguda. La petja que aquesta particular educació sentimental li va deixar al damunt és el que l’empeny a explicar-nos la seva versió de la història, aquella que corrobora la teoria que els ogres són sempre dins de casa.

Patrick Modiano, L’herba de les nits (Proa/Anagrama. Trad. Mercè Ubach/Teresa Gallego): Aquesta és la  la història d’un home que lluita per no oblidar el que un dia va escriure. Llegir el Premi Nobel d’enguany és el que més s’assembla a flotar sobre el mar Mort: no hi ha una prosa més lliurement melancòlica que la seva. També s’assembla a caminar descalç sobre l’herba de nit, perquè els llibres de Modiano, com la majoria de les coses que ens fan lliures, passen gairebé sempre de nit.

Daniel Galera, Barba xopa de sang (L’Altra Editorial, Trad. Josep Domènech Ponsatí): Un noi arriba al poble del seu avi desaparegut, Garopaba. Té una malaltia estranya que li impedeix reconèixer qualsevol cara una estona després d’haver-la vista. Viu com si visqués sota una pluja permanent que l’anés xopant fins al moll dels ossos, fins a convertir-lo en un ésser anònim, sense voluntat i sense cara. O fins que la cara se li converteix en la cara d’aquell de qui sempre havia fugit.

Yuval Noah Harari, Sàpiens (Ed. 62, Trad. Marc Rubió) [HISTÒRIA]: Repàs monumental i història apassionant de l’Homo Sàpiens, el depredador més voraç que ha vist mai el Planeta Terra. Des de l’aparició dels primers homínids a l’Àfrica fins als ciborgs i el cervell col·lectiu com a nova ontologia, aquest llibre és de capçalera, de consulta permanent.

Kurt Vonnegut, Mare nit  (Males Herbes, Trad. Martí Sales)Mare nit és una novel·la d’espies. A la seva manera. I una novel·la d’amor, també. Llegir Kurt Vonnegut és entrar dins d’un cap del tot imprevisible, un cervell que, si fos un paisatge, estaria ple d’explosions, descensos per rius d’aigües braves, carreteres de revolts tancadíssims i precipicis al fons dels quals hi ha la nostra cara quan siguem vells, que ens mira i riu: “No hi trobes cap sentit, oi, a tot plegat? És que no en té!”.

Emmanuel Carrère, El bigoti (Labreu, Trad. Ferran Ràfols): Recuperació d’un dels primers llibres de l’autor de Limónov. Un home s’afaita el bigoti després de molts anys de dur-lo, però ningú, ni la seva dona, ni els seus amics més propers, no se n’adona, o això sembla. Una història progressivament angoixant que només un escriptor tan bo i tan atrevit com Carrère pot aconseguir que no descarrili.

Alice Munro, Dansa de les ombres felices (Club Editor, Trad. Dolors Udina): Primer recull de contes de la Premi Nobel 2013, publicat originalment el 1968, amb peces que són autèntiques obres mestres, com “Nois i noies” o “El tractat d’Utrecht”, protagonitzades per nenes, noies i dones més o menys joves a qui se’ls ofereix la possibilitat d’escapar-se d’un món tancat i uniformitzador. Algunes l’agafen al vol, com qui agafa un autobús i no torna mai més, i gràcies a això creixen i es converteixen en persones completes que un dia podran tornar al lloc d’origen amb una nova mirada, però n’hi ha d’altres que, senzillament, no poden fer-ho.

Serguei Dovlàtov, Els nostres (Labreu, Trad. Miquel Cabal): Quart volum de Dovlàtov publicat per Labreu, quarta entrega de vivències absurdes, cruels i divertidíssimes sota el règim comunista de la URSS, aquesta vegada sota la forma d’un catàleg de familiars –oncles, tietes, cosins, mares i pares– que tots voldríem a taula durant el dinar de Nadal. El més cru dels humoristes.

i 3 Totxos que us poden portar els Reis:

Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov (Club Editor): Reedició de la traducció del clàssic rus que va fer Joan Sales, revisada i posada al dia.

Blai Bonet, Poesia completa (Ed. de 1984): Gairebé vint anys han hagut d’esperar tots els poetes del país per tenir la poesia d’un dels més grans a l’abast. I es no-poetes també esperàvem!

Walt Whitman, Fulles d’herba (Ed. de 1984): La traducció que n’ha fet Jaume C. Pons Alorda encara ha millorat aquest clàssic de la poesia nord-americana, un cant a la vida en estat pur.

I a tu, quin llibre t’ha agradat més, de la meva llista? Si l’has llegit, VOTA’L! (I si no, COMPRA’N ALGUN…)

Anuncis

5 Comments

Add yours →

  1. Reblogged this on Escafarlata and commented:
    Bon Nadal

    M'agrada

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: