La comèdia filosòfica de Siri Hustvedt

images

Siri Hustvedt, El món resplendent (Barcelona, Anagrama, 2014) Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Quan un home artista es queixa de la poca atenció que rep la seva obra, té dues possibilitats: que li facin cas, o que no n’hi facin. Quan una dona artista es queixa de la poca atenció que rep la seva obra, té dues possibilitats: que la titllin de pesada, o de boja. I tot és possible, però si som honestos i tenim en compte la història, que només ha alliberat les dones occidentals a partir de la segona meitat del segle XX -i encara amb molts matisos-, és un fet que la quantitat d’obres produïdes per dones que admirem als museus o acumulem a les prestatgeries de casa està molt per sota de les fetes per homes. I que, encara que sigui de forma proporcional, reben menys atenció mediàtica, crítica i acadèmica.

No és estrany que Siri Hustvedt, escriptora però també assagista i molt interessada en el feminisme, hagi volgut tractar el tema, i hagi col·locat la Harriet Burden, una dona artista conceptual -una figura inventada de la Nova York dels 70 i els 80- al centre d’una novel·la que arriba al lector en forma d’al·luvió: hi ha una quarantena de capítols escrits pels personatges que pul·lulen al voltant de la Harriet, cadascun amb veu pròpia, i que en configuren un retrat ambivalent, cosa que era sens dubte la intenció de l’autora i que és a la vegada el punt fort i el llast del llibre, que no és gens dogmàtic i explora totes i cadascuna de les contradiccions a què ens enfrontem quan estem contemplant una obra artística i especulem sobre quina seria la nostra percepció si sabéssim qui l’ha feta, un home o una dona, un artista consagrat o un debutant. En altres paraules, com de poderosos són els prejudicis, els embolcalls i les lectures dels altres a l’hora de jutjar de manera personal una obra d’art. De manera especular, la novel·la també tracta el tema de com una dona artista percep el tracte que rep de galeristes, crítics d’art i públic en general en comparació amb el que reben els seus col·legues masculins: de la paranoia a la reivindicació hi ha una àmplia escala de grisos.

El que fa Hustvedt a partir d’aquí és muntar una “comèdia filosòfica”, com en diu ella mateixa, una novel·la que reflexiona sobre problemes estètics. Un historiador de l’art descobreix un article on es menciona una vella polèmica artística, i a partir d’aquí estira el fil i ens proporciona, de manera alternada, unes llibretes amb notes manuscrites de la Harriet, el testimoni dels dos fills, el dels dos marits, el d’una de les millors amigues i, sobretot, el dels tres artistes que la Harriet fa servir de màscara per demostrar que el món de l’art és misogin: arriba a un acord amb ells perquè fingeixin ser autors d’obres d’ella, i el resultat pel que fa a la crítica i el públic és força espectacular, sobretot amb el primer, un jovenet prometedor, i el tercer, un videoartista molt potent amb qui la Harriet establirà una relació d’allò més equívoca, amb components sadomasoquistes, enganys i tot el mal que es poden fer dos artistes vampírics quan s’acosten massa. Alguns d’aquests personatges tenen vida; d’altres, no tanta: hi ha una noia esotèrica que porta túniques de color lila i veu aures al voltant de les persones que és un pèl tòpica, i ens quedem amb ganes de saber més coses del tercer artista, Rune, que hauria de ser el més poderós i profund i de qui només sabem que és molt torturat.

A vegades una estratègia narrativa que sembla ideal acaba sent el parany que ofega la història que es vol explicar: fa la sensació que un personatge que havia de ser tan memorable com la Harriet Burden, amb els seus desequilibris mentals i la seva passió brutal per la vida, queda esmorteït i enrigidit per una estructura compartimentada i per les reflexions (i les notes) sobre art, fenomenologia i psicologia. És just dir que a partir de la segona meitat la novel·la puja d’intensitat, es fa més lírica, i que el capítol final recorda la gran novel·lista que va escriure Allò que vaig estimar, però en certs moments es troben a faltar explosions dramàtiques que potser només eren possibles d’aconseguir amb una altra aproximació formal. Enduta per l’afany de construir una performance narrativa que demostri un postulat estètic, Hustvedt ha deixat una mica massa a la vista les costures del vestit, i així no queda tan bonic.

Publicat a AraLlegim, 15/11/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: