Entrevista a Gabriel Josipovici

img-1-small580

“Hi ha molts artistes que se senten amb la potestat de ser dolents”

Només començar, l’escriptor jueu, britànic i d’origen francès Gabriel Josipovici (Niça, 1940) m’engalta un “M’interessa molt el gènere de l’entrevista, perquè hi ha algú que parla una estona i llavors s’atura, i algú altre que li fa una pregunta intel·ligent i li indica per on continuar”. Preguntes intel·ligents, glups.

Tant a “Moo Pak” com a “Infinit”, fa passejar i xerrar molt els protagonistes. Per què?

Caminar i pensar per a mi van junts. Passejo sovint i ho faig fer als meus personatges perquè em sembla que el que pot dir algú que està en moviment és molt més interessant que no la conversa sincopada de dues persones assegudes una davant de l’altra. Per això m’agrada tant la forma dialogada. Se’m fa difícil interessar-me per llibres que, ja sigui en primera o en tercera persona, simplement expliquin una història, per molt bé que ho facin. Llegeixo -o provo d’escriure- paràgrafs amb descripcions i els veig morts! En canvi, m’interessen molt els autors com la Marguerite Duras, que feia aquelles novel·les dialogades on, de sobte, la vida emergeix.

El protagonista d’“Infinit” les diu de tots colors. Ens ho hem de creure tot, o ens pren una mica el pèl?

La persona real en què està basat el protagonista és el compositor sicilià Gianfranco Scelsi. Tenia una cort d’aduladors que no distingien entre les coses sublims i les bajanades que deia: això em va interessar molt. Fins i tot és possible que el gran punt d’inflexió de la seva vida, un viatge al Nepal, no el fes de debò. Quan vaig saber aquest detall em vaig sentir molt alleugerit, i més lliure per escriure.

No sempre deixa els artistes ben parats, com a persones. Creu que tots tenen una cara fosca?

Hi ha una bona raó per la qual, en el món secularitzat, els artistes tinguin tanta fama: perquè no tenim sants! Però això té una cara perillosa, i de fet crec que hi ha molts artistes que se senten amb la potestat de ser dolents amb les seves dones o amb els seus empleats, precisament perquè són vistos com a perfectes o com a sants en l’esfera pública.

El protagonista de “Moo Pak”, Jack Toledano, és molt pessimista pel que fa al futur de l’ensenyament de la literatura. Vostè també?

Sempre vaig ser conscient que, si volia escriure amb total llibertat, necessitava una feina fixa, i vaig tenir la sort d’entrar en una Universitat nova, a Sussex, i que fossin els anys seixanta. Llavors es creia que l’educació era una cosa realment important per al desenvolupament del país. És molt trist veure que això s’ha esvaït: s’han esvaït els diners que hi havia al darrere, i també ha desaparegut el consens progressista que hi creia, i no està clar que ningú pensi que cal recuperar-ho.

I les opinions sobre literatura de Jack Toledano, també són seves?

Algunes sí, és clar, però a Jack Toledano li faig expressar opinions sobre literatura d’una manera molt apassionada, com jo no em sentiria capaç de fer en un assaig crític. Una vegada, una amiga meva que havia descobert Thomas Bernhard em va dir: “em desperto a mitjanit amb un somriure dibuixat a la cara”. Quina manera més bonica de parlar d’un autor! Expressions com aquesta són les que no pots fer servir quan escrius assaig.

Sovint parla de les altres arts, en els seus llibres (pintura, música): creu que tenen més futur que la literatura?

Hi ha coses curioses. Avui cap músic podria compondre com Txaikovski, ni cap pintor podria pintar com Renoir, a no ser que ho fessin d’una manera irònica, i en canvi, està ple d’escriptors que encara escriuen –i de manera intencionada!– com Balzac. Si ja Sterne va escriure el Tristam Shandy d’aquella manera! Jo crec que hi ha espai per escriure, no fent avantguarda com la de Pound o Duchamp, sinó amb frases que semblen antiquades però que de fet diuen coses, i que et fan venir ganes de continuar llegint, que és el que sempre ha volgut fer la ficció. El mateix Bernhard t’empeny a passar pàgines, i no perquè tingui un argument complicat o un misteri per resoldre, sinó per la manera en què diu les coses. Per a mi la literatura té molt futur.

Publicat a El Temps, 15/04/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: