Astrud: canvi de segle

astrud_zps4f2a32c9

Voy a escribirte una postal, o una canciónAstrud. No puc, no en sé, però no m’ho pots impedir. I, per dissimular, perquè no sembli que parlo de mi ni de vosaltres, ho faré en tercera persona. Però costarà. Costarà perquè porto trossets de les vostres cançons enganxats per tot arreu, com pèls de gat d’angora. Ho recordo com si fos avui: havíem anat a una calçotada a casa del Dani, i el Dani va posar una música molt estranya. Era un CD (era un CD!) amb una caràtula de fons blau cel i dos xavals que aguantaven dos gots d’on sortien disparats dos raigs de vi. “Ah, sí, aquests tios van tocar a La Bàscula amb els Magnetic Fields, jo els vaig veure l’any passat, boníssims”, va dir el Víctor. No vam parar d’escoltar-los en bucle tot el diumenge, i aquells sons estridents i extravagants i aquelles lletres feliçment incomprensibles, cigüeñales de neurótico-decorativo, van quedar arxivats en algun racó de les nostres ments, donant voltes com la corona de flors grisa, quasi transparent, que els envoltava a la foto de la caràtula: ASTRUDMi fracaso personal. De tornada a Barcelona, escoltàvem la ràdio (la ràdio!) al cotxe: Aznar havia guanyat per majoria absoluta, perquè la gent és idiota i perquè era el març de l’any 2000.

El disc havia sortit el 1999, o sigui que, si ens ho mirem bé, resulta que és un disc del segle passat. Mal rotllo? Luis XVASTRUD va néixer amb el canvi de segle a la vista. Una puta paranoia, tot allò de l’efecte 2000, que al final no va ser res en comparació amb el que ha vingut després, però que aleshores ens tenia super preocupats. Aquell primer disc el tancava una cançó superlativa, d’un altre ritme, que es deia “Cambio de idea”: ¿Y si cambio de idea sobre ti, y si cambio de idea sobre lo nuestro? Era una cançó que parlava d’idees que es toquen per les puntes i se separen pel ventre i són blanques i negres a la vegada. Parlava d’una manera inaudita, preciosa: Y al final mi idea es blanca y es negra y es un parpadeo fluorescente. Aquest seria el títol d’un EP que treurien l’any següent, amb quatre cançons: “Cambio de idea”, “Cambio de forma”, “Cambio de tiempo” i “Cambio de sentido”. Què passava amb tant de canvi, que volien que tornés el PSOE o què? Yo lo que soy es un triángulo. Va arribar el juny, va arribar el Sonajero, va arribar l’aniversari del Jordi, i ens va portar a tots a l’Apolo. Llavors els vam veure per primera vegada dalt d’un escenari: “Hòstia, però si el de la cara tan fina anava amb mi a la facultat!”. “Saps que el de les ulleres treballa a Danone? És un super executiu”. Doncs quin canvi, no? Es increíble, espeluznante. El que va començar amb aquell concert a l’Apolo es va convertir en un ritual: concerts a la Capsa del Prat, concerts a Sant Boi, concerts a La Pedrera, concerts als carrers de Pedralbes perquè sí, concerts al Fossar de les Moreres perquè no els havien convidat a La Mercè, i més concerts a l’Apolo perquè, com va xisclar el Genís talons d’agulla, només sortir a l’escenari: “Hem fet un diiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiisc!”. ¿Cómo que os vais a casar?

I més concerts, més seguir-los on fos, més definir-nos a còpia d’escoltar-los: a Benicàssim, “Però això són els Astrud?”. “És que canvien. Canvien cada vegada”. Al Primavera, on el que no canviava érem nosaltres, o potser sí. “Què petardo, eh, el Genís? El Genís? Per mi el petardo sempre ha estat el Manolo. Però què dius? És com si em diguessis que veus super clar quin és el Quijote i quin el Sancho. Per favor, és evident! Ah, sí? No”. El que no canviava era esta cosa de cantar canciones, así, en abstracto, esta alegría fuera de contexto. El que no canviava era la sensació que, cada vegada que sonava una cançó d’Astrud, algú traçava una línia al mig del nostre crani amb un estilet, el separava en dos trossos i hi introduïa grams d’elegància, ironia i dissonància. Mentalisme. I les nostres ments canviaven, se’ns feien més amples, més sofisticades. Todo nos parece una mierda, menos lo vuestro, perquè tocàveu i cantàveu d’una manera que tothom volia imitar però ningú no tenia ni idea de com fer-ho, de com vestir-se i moure’s com el Genís, de com cantar i escriure com elManolo. No tienen ni idea. I us veníem a escoltar perquè sabíeu coses, com que quizá, quizá el mejor momento de las cosas es cuando no han pasado, porque luego todo lo que puede hacerse es comentarlo. I aquí estem, comentant-ho, rescatant Cds de torres (torres! Què fem amb torres dins de les cases?) i tornant a posar la quatre, la set, la nou, per tornar a escoltar coses sàvies i boniques.Hay demasiada proyección mitopoyética? Potser sí, però i què? Recuerda cuando las cosas eran raras y bonitas, porque va a haber que reconocer que todo esto se acaba. La vida és canvi. ASTRUDera canvi. I jo he canviat de tercera a primera persona no sé quantes vegades, ja. Primera persona del plural, perquè ASTRUD no em defineix a mi, ens defineix a vuit, a deu, a quinze, a tants: venga, chicos, venga chicas, ¿vamos? ¿vamos al amor?

Publicat al blog del Festival Primera Persona, 08/04/2014

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: