Amagar per ensenyar millor [Gabriel Josipovici]

1969232_607806405960911_79465886_n

Gabriel Josipovici, Era broma (Raig Verd, 2014) Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Després d’aquell desplegament de pirotècnia intel·lectual monologada que era Moo Pak, l’autor britànic d’origen jueu Gabriel Josipovici (1940), amant dels reptes i polemista literari professional, ataca la forma del diàleg en un volumet que és més a prop de l’obra de teatre que de la novel·la. Un baró contracta un detectiu perquè sospita que la seva dona li vol mal. El detectiu ja treballava per a la dona, que vol que assassini una amant del baró. Però és que el baró potser no és un baró i hi ha un xofer misteriós que… Tot plegat sembla Agatha Christie. Era broma es pot llegir en poc més d’una hora, i si es portés als escenaris (cosa que no seria cap mala idea) tampoc no superaria l’hora i vint minuts més enllà dels quals el públic comença a remoure’s a platea o a desembolicar caramelets. Tot i que és probable que no trobessin el moment del caramelet, clavats com estarien a la butaca intentant esbrinar qui manipula a qui, d’entre tota aquella desfilada de personatges excèntrics. Ni tan sols una lectura molt atenta és garantia de treure l’entrellat d’una trama embolicada, que passa gairebé tota fora de camp i ens provoca la sensació que només estem copsant una mil·lèsima part del que necessitaríem per entendre els veritables objectius dels personatges.

La paraula farsa s’hi adiu del tot. Tant perquè és una “comèdia burlesca generalment en un sol acte” com, sobretot, perquè és una “cosa fingida que es pretén fer passar com a vera”. L’ús del present, la nul·la descripció física o psicològica dels personatges, el fet que gairebé tots menteixin contínuament i tinguin noms falsos, l’ús gairebé exclusiu de la forma dialogada: tot és marcadament teatral i poc “narratiu”. Però Josipovici no és ingenu, i ell mateix és autor teatral, és a dir, que si ho presenta en forma de novel·la és perquè vol fer-nos reflexionar sobre algun aspecte de la narrativa, probablement sobre el mateix fet d’escriure. ¿No mostrar la història sencera és una manera de treure-li importància i de fer que ens fixem en la forma o tot el contrari? Hi ha un episodi clau en què un crític d’art fa una reflexió sobre l’absència de veu i la importància del suspens. A part de la ironia sobre la veu emfàtica del crític, el que diu ens fa adonar que tot l’estil del llibre persegueix que el lector no noti la presència de l’autor i es concentri a endevinar què està a punt de passar. És el més semblant a una pel·lícula de Hitchcock, però ningú no s’atreviria a dir que Hitchcock no tenia estil, oi? Tot el contrari.

Però també hi ha el títol, que sembla posat per convèncer-nos que tot plegat és una frivolitat. Però què és una broma, fet i fet? ¿No serveix, justament, per treure a la llum veritats doloroses, que no sabríem com exorcitzar? L’expressió “era broma” apareix unes quantes vegades al llarg del text, una d’elles després que un personatge dispari una pistola que resulta que és d’aigua. Però la tensió hi ha estat, i la sospita que aquell personatge és molt més fosc del que sembla ja la tenim instal·lada a dins. Encara que el títol ens digui que tot plegat és broma, al final no podem evitar quedar-nos pensant que la història amagada entre bastidors és molt fosca. Un consell: fixin-se en la senyoreta Jenkins.

Publicat a ARALlegim, 15/02/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: