Viure dins d’un Tetris [Marta Rojals]

1535473_590521161022769_596683548_n

Marta Rojals, L’altra (RBA, 2014)

Passa a vegades, a la vida, que topem amb cervells excepcionals, gairebé hipertrofiats, i quedem encegats un instant pels raigs X amb què escanegen l’entorn. Es considera que els que els posseeixen són uns privilegiats, però això no és del tot clar: de debò que és una sort veure-ho tot amb més nitidesa, amb més anticipació i amb més profunditat? Segons com, és una condemna. I, sovint, els cossos que suporten aquests mecanismes de precisió militar necessiten pròtesis artificials per circular per la vida sense que els titllin d’extraterrestres.

Tot tipus de pròtesis (mèdiques, tecnològiques i emocionals) omplenL’altra, la nova i esperadíssima novel·la de Marta Rojals: “Una pròtesi per a ser empàtica: el Facebook. Una pròtesi per a ser loquaç: el xat. Una pròtesi per a desitjar: el cos del Teo. Al cap i a la fi, l’objectiu últim no és que tot sembli natural?” Exactament: l’objectiu d’una novel·la rodona com aquesta és que tot sembli natural sense que res no ho sigui. Ni el talent de l’autora (¿haurem de començar a mesurar l’eficiència literària en Rojals?), ni l’endimoniada precisió d’una tramareversible que converteix l’exercici de la crítica en un de funambulisme, ni l’atreviment i la solvència amb què tracta temes delicadíssims, gairebé tabú, que a mans d’altres escriptors (o escriptores, ai!) es fan empallegosos i generen aquella vergonyeta: la falta de desig, l’excés de desig, la pèrdua, l’oblit, la infidelitat a la parella, les relacions entre mares i filles. I d’altres que no podem dir.

L’Anna, la protagonista de L’altra, és un d’aquests éssers extraterrestres: tot es pot calcular, preveure, mesurar, sumar, netejar. Res no es deixa a l’atzar. Si cal, es menteix, i de pressa. No és una opció de vida, és una imposició que ve donada per la naturalesa de la bèstia: si posseeixes la capacitat d’anul·lar tots els perills o desequilibris amb què la vida es dedica a minar-te les resistències, ¿per què no ho has de fer? O si més no, intentar-ho, que sempre hi ha el perill de la hipercorrecció. Hi ha un moment en què l’Anna, després de sopar, “col·loca els plats dins del Tetris del rentavaixella”. És una imatge clavada de la manera en què intenta ordenar la vida, la d’ella i la del seu entorn immediat: el Nel, el xicot de fa anys -tan bona persona com covard-; la seva germana Laura, que se’ls ha instal·lat al pis sense gaires miraments, o la feina que no para de minvar al despatx de disseny de la Cati. L’Anna té capacitats sobrehumanes per fer encaixar les peces del joc, aquelles de mides i colors diferents que baixen cada vegada més de pressa per la pantalla, i podria anar menjant línies de vida sense parar, però algun dia s’ha d’acabar la bateria del mòbil, no? D’això també va L’altra, de què fem i com vivim quan perdem coses: feines, parelles, progenitors, sentits o parts importants de la nostra anatomia. Sense ni un gram de sentimentalisme o de cursileria: tot és filet, zero greix. I és quasi cru, fins i tot aspre. Hi ha poques metàfores, poques imatges, les frases no busquen fer-ho bonic, van de cara a barraca. Però sempre fan gol.

Escriptura natural

No és una novel·la per a estetes, però això no vol dir que no estigui plena de bellesa. I és un exemple immillorable de com es fa funcionar la ficció, de com es crea un univers i se’l pobla de personatges creïbles, contrastats i versemblants, de com s’alternen temps i espais en un salt de línia, de com s’utilitza la informació com a munició per estabornir el lector sense enganyar-lo en cap moment. No hi ha res en cap manual d’escriptura que no brolli, de manera natural, d’entre les pàgines de la Marta Rojals. I sense aquell tuf de prefabricat, que per alguna cosa és arquitecta de formació.

L’altra també parla del fet d’amagar l’altra persona que portem a dins, sigui qui sigui. De viure impostures i de reprimir (o no) els desitjos. I de la possibilitat de ser una altra, en un altre lloc: “Tornar a començar neta, essent ja una altra, a l’altra punta del món”. No està gens clar que aquest món que ens ha tocat viure permeti gaires recomençaments virginals, així és que valdrà més que agafin aquest llibre com a pròtesi i tirin una mica més. Alerta amb la sotragada, però, que és de les fortes: sembla una novel·la i n’és una altra.

Publicat a AraLlegim, 18/01/2014

I encara…

Ciborgs als quaranta, la crítica que vaig escriure per al número 91 de la revista Barcelona Metròpolis

Ciborgs als quaranta

Una de les maneres de llegir la nova novel·la de l’escriptora de la Palma d’Ebre Marta Rojals és fixar-se en quina “altra Barcelona” veuen uns ulls vinguts des de l’extrem sud-oest de la comarca. Com a mínim hi ha dos barris localitzats: les places de Gràcia plenes a vessar de joves aturats que maten el matí fent cafès i cerveses, i un Sant Gervasi més benestant però on els estudis de disseny van a la baixa o estan en procés de reconversió cap al no-res. A tot arreu hi ha barcelonins que no saben parlar català si no és incloent-hi un 25% de castellà: l’oïda de Rojals és finíssima i això es demostra en els diàlegs, plens de barbarismes, i en el caprici que la protagonista, que s’apropa perillosament als quaranta anys, s’enamori bojament d’un noi de poc més de vint pel nivell de català que demostra, superior a la mitjana.

La ciutat –i aquí ja no caldria que fos Barcelona, sinó que a qualsevol gran metròpolis passaria el mateix– compleix un altre paper, el de fer d’aglutinador i alhora d’aïllant d’una gran quantitat d’individus. Les dues pàgines que fan de pòrtic de la novel·la, esplèndides, parlen de les pantalles que s’il·luminen cada nit a cada finestra de cada bloc de pisos com si fossin cuques de llum que es busquen, es troben, intercanvien informació i després es repleguen, en una versió 2.0 del “jo a casa meva i tu a la teva”: separats però units per la nostra Wi-Fi de cada dia.

L’altra es pot resumir en poques línies: una parella de fa anys trontolla en diversos fronts. Ell perd la feina, una germana se’ls instal·la a casa i ella perd el cap per un jove skater que li farà replantejar-se moltes certeses. Amb una premissa tan a prop dels clixés, ja es veu que la feina de l’escriptora serà d’orfebreria per no caure pel penya-segat de la literatura femenina, “de sentiments”, mal entesa: l’ajuda una certa duresa que va de soi en el caràcter de molta gent de les Terres de l’Ebre, però sobretot la seriositat màxima amb què s’enfronta a l’escriptura.

No hi ha digressions argumentals, no hi ha personatges sobrers, no hi ha accions ni detalls que no tinguin una funció dramàtica. Hi ha una estructura de ferro amb sorpresa final que, lluny de ser un recurs tret de la màniga, és l’única explicació possible per al caràcter extremadament perfeccionista i neuròtic de l’Anna, la física reciclada en dissenyadora que és el segon gran personatge femení que ens regala l’autora després de l’Èlia de Primavera, estiu, etcètera.

Però si l’Èlia païa una separació i reculava fins al poble per, en certa manera, matar el pare, l’Anna, a més d’enfrontar-se a la pèrdua de desig que implica la rutina de parella, amaga un secret que l’obliga a fer un descens als inferns més psicoanalític, al capdavall del qual, inevitablement, troba la mare. Tot això per dir que els dos personatges són exemplars pel que tenen de contradictoris i de capes de profunditat, i que això és el que els acosta tant a la realitat dels lectors, que gairebé en senten l’alè al clatell.

Al voltant d’elles orbiten secundaris ben perfilats, com la Cati, la cap de l’Anna, típic fruit de la Barcelona accelerada dels vuitanta i primers noranta, o el Nel, el xicot bona persona que fa anys que fa de mur de contenció de la bèstia que porta l’Anna a dins i que té una característica curiosa, una pròtesi en un punt sensible de l’anatomia. O potser no és tan curiosa, perquè resulta que el jove patinador també en té una altra, de pròtesi –ell a l’oïda, perquè és sord– i potser resulta que qui du la pròtesi més evident, a la butxaca, és la mateixa Anna. Pantalles de mòbil, de tauleta, d’ordinador, missatgeria instantània: tots aquests mecanismes inunden les nostres vides fins a saturar-les d’una comunicació sovint deficient i incompleta. Omplen també les pàgines de L’altra per dibuixar uns personatges desorientats i estabornits per la crisi que s’aferren a aquests ginys electrònics com a un ferro roent: els ulls enrogits per un DM [missatge privat directe a Twitter], la nit en blanc per una icona de Whatsapp. Vida i literatura, a una banda i a l’altra de la pantalla.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: