Alan Clay al país de l’or negre [Dave Eggers]

1460240_573125149429037_1914455822_n

Dave Eggers, Un holograma per al rei (Periscopi, 2013)

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Si aquests dies entren a les llibreries, és possible que hi hagi un dibuix -i potser també un títol- que els cridi l’atenció. No crec que sigui l’única a qui la il·lustració de línia clara, sorra groga i cel blau espaterrant li hagi recordat les vinyetes enormes d’ El cranc de les pinces d’or, on Haddock i Tintín estan a punt de morir insolats en ple desert. A Un holograma per al rei ningú no pateix una insolació, però gairebé: som en una Aràbia Saudita on el sol estella les pedres. I, a més de ser poc habitual com a material literari, és una Aràbia Saudita parcialment onírica, com les al·lucinacions de Tintín. L’acció del llibre transcorre entre un hotel i un gran complex en construcció: la Ciutat Econòmica del Rei Abdullah, un món de luxe i consum que s’ha d’aixecar en ple desert, com les illes artificials de Dubai. I Dave Eggers fa una proposta que també té un punt d’artificiós i que es basa, sobretot, en una gran capacitat per crear atmosferes: aviat tenim la sensació que, més que davant d’un llibre, ens han convidat a una obra de teatre, una representació de Tot esperant Godot on s’hi hagués infiltrat Willy Loman, el protagonista de La mort d’un viatjant, un venedor que s’ha fet gran i sent que pertany a un món que ja no existeix.

Alan Clay és el nostre venedor trist i desubicat. Havia estat fabricant de bicicletes, però les fàbriques s’han desplaçat dels Estats Units a la Xina, i ara és un empleat d’una gran consultoria, està divorciat, a prop de la ratlla dels 55 anys, i té por de morir-se. I necessita tancar un negoci si no vol que els deutes que el collen l’acabin d’enfonsar. El que ha de vendre és un sistema de comunicacions amb autèntics hologrames en lloc de les imatges entretallades de les videoconferències tradicionals. Però aquesta tècnica revolucionària l’ha de comprar algú que llueix una cosa que un ciutadà nord-americà no podrà entendre mai: el títol de rei. Del xoc entre la pragmàtica executiva occidental i el ritme pausadíssim i exasperant d’una monarquia pràcticament feudal en brolla gran part de l’atractiu del llibre: el rei no arriba un dia, ni l’endemà, ni al cap d’una setmana, i es tracta d’aprendre a esperar-lo. La certesa que el rei vindrà es va diluint en l’alcohol prohibit que l’Alan no triga a aconseguir, en les festes orgiàstiques que s’organitzen de sobte en una ambaixada, o en una cacera de llops mig fantasmagòrica. O en un misteriós bony que li surt al clatell.

El millor del llibre és quan s’assembla a El desert dels tàrtars, de Buzzatti, quan no hi passa res i l’Alan s’emborratxa de pur avorriment. Eggers, però, o no s’hi sent tan còmode o no és amable com a narrador i, com que domina com vol la tècnica, tan bon punt ha submergit el lector en aquest ambient enganxifós i letàrgic, accelera i fa avançar l’acció en poques pàgines, o introdueix un canvi de to inesperat. Tot i que hi ha un cert abús del recurs dels records de la vida passada de l’Alan (potser amb menys viatges al passat hauríem obtingut el mateix efecte), a vegades el contrast és perfecte i fa un efecte lupa, igual que quan es combina la descripció d’una petita intervenció quirúrgica amb la vegada que va dur la filla petita a veure un llançament de transbordador espacial. Clavat.

Diuen que a l’editorial Periscopi obliguen els il·lustradors a llegir-se el llibre sencer abans de proposar cap dibuix. M’ho crec, perquè, si bé al llibre no hi ha cap escena on l’Alan agafi una escombra i es posi a netejar la carretera, el dibuix aconsegueix definir tota la novel·la en un sol gest: un home que escombra la sorra del desert. No sabem si serà capaç de netejar l’asfalt abans que arribi un nou temporal, però tenim la certesa que, quan la carretera es torni a omplir de sorra, tornarà a començar. Perquè els professionals occidentals no saben fer cap altra cosa que treballar per ordenar un món que se’ls ha fet massa vast. Eggers és molt fi substituint els productes de venda tangibles dels viatjants de comerç com Loman per hologrames, que són eteris: així Alan Clay té encara menys claus on aferrar-se quan arriba aquell punt de la vida en què ens preguntem si hem venut alguna cosa que no fos fum. L’Alan troba alguna resposta i només per això ja val la pena llegir aquest llibre.

Publicat a AraLlegim, 14/12/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: