La clau per tornar a casa [Joaquim Amat-Piniella]

poridentidad

Joaquim Amat-Piniella, La clau de volta (Club Editor, 2013)

Quan es compleixen anys del naixement o de la mort d’algun escriptor poden passar dues coses: res, o gairebé res. O molt, però aquest no és el cas que ens ocupa. Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) ha rebut un homenatge discret aquest 2013, centenari del seu naixement, a l’ombra de l’estructura del gegant Espriu: unes quantes taules rodones, reportatges en aquest mateix diari i en d’altres, gairebé deu minuts -que no són pocs- en un programa de televisió, una exposició que ha voltat per Catalunya, un homenatge al Centre Cultural del Born i, per sort, algunes reedicions: la del seu llibre més important, K.L. Reich , però també la novel·la que ens ocupa, La clau de volta , escrita a començaments dels anys seixanta i que havia quedat inèdita. És una raresa que, a més de ser un testimoni curiosíssim de la vida nocturna dels joves catalans, farà les delícies dels filòlegs i enamorats de la llengua: la llista d’expressions, paraules i girs genuïns és ufanosa, una autèntica mina per a qui vulgui aprendre a escriure un català que no sembli fet en conserva. Platxeri ,moviments taupers , avellutar …

L’heroi de La clau de volta és en Julià Bonastre, un tarambana despreocupat i faldiller a qui la mort del pare i un accident fortuït obliguen a afrontar la vida més de cara del que havia aconseguit fer abans de complir els trenta anys: no, fer la viu-viu de bar en bar no és un invent dels ni-ni . Els locals es diuen Mercuri o Marabunta i les orquestres són “grans estrèpits de ritmes centreamericans en la penombra”, però s’hi beu, s’hi lliga i s’hi balla. La novel·la evoluciona des d’una mena de quadre de costums cap a una història iniciàtica d’una profunditat psicològica considerable, amb una ombra de càrrega filosòfica que l’acosta, a estones, a l’existencialisme. El destí d’en Julià, carregat de culpa i de tristesa, és incert. El que no ho és gens és el talent de l’escriptor que el va crear: “A través del balcó tancat, una darrera llum de la tarda donava a l’estança un clima de fugacitat” o “Es va arrencar un últim rastre de son dels ulls” són frases que, encara que semblin senzilles, contenen una cosa que, darrerament, costa de trobar a plaça: intenció literària duta a bon terme. En aquest país a mig fer, i que per això tan aviat es descús per una vora com per l’altra, llegir una novel·la escrita als anys seixanta suposa deixar de banda el fet que alguns trets argumentals o personatges hagin quedat envellits pel pas del temps, i valorar en canvi que puguem gaudir, amb retard, d’un maó més dels que haurien ajudat a construir un edifici literari més normalitzat.

Quan parlava del Centenari Amat-Piniella no he obviat l’acte més important de tots, al contrari. L’Ajuntament de Manresa ha compensat una aberració històrica i ha fet entrar Amat-Piniella (i perdonin el símil taurí) si no per la porta gran sí per la porta del cementiri de la capital del Bages, d’on havia estat foragitat de males maneres el 1960, quan hi havia anat a signar llibres, acusat de “ rojo y separatista “. De vegades els escriptors es perden pel món, a vegades perquè volen però sovint perquè els oblidem: hi ha maneres de fer-los arribar la clau per tornar a casa, com ara enterrar-los dignament, o com ara llegir-los.

Publicat a AraLlegim, 07/12/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: