Una història catalana a Boumort (reportatge)

recobertes-fortissima-fantasmagorica-FRANCESC-MELCION_ARAIMA20130824_0124_8

Setanta anys després que l’assassinat d’una família de masovers commocionés el Pallars Jussà, Pep Coll desvela el misteri del “que va passar a Carreu” i va terroritzar la seva infantesa. Visitem amb l’escriptor els escenaris de ‘Dos taüts negres i dos de blancs’, una novel·la que recrea fets reals a partir del testimoni de protagonistes

Li manllevem una part del títol a l’obra de teatre d’en Jordi Casanovas perquè el que es desprèn de la darrera novel·la d’en Pep Coll li va com anell al dit: Dos taüts negres i dos de blancs (Proa), que arriba a les llibreries la setmana que ve, és una història catalana de cap a peus. Amb el cap al Vallès, el cor al Pallars i uns peus que s’enfonsen fins a la Guerra Civil i la divisió sagnant que va provocar entre famílies, veïns i companys masovers.

Perquè la cosa va de masovers. Hi ha unes terres al Prepirineu del Pallars Jussà que eren propietat d’en Joaquim Sindreu (1875-1939), home de negocis vallesà i pare del poeta Carles Sindreu. S’hi escampaven deu masoveries que eren conegudes com les masies de Carreu. Un parell van convertir-se, un matí del 1943, en l’escenari d’un crim horrible: la mort d’una família sencera -pare, mare i dues nenes de deu i catorze anys- a mans d’uns assassins que tothom va identificar de seguida, però que misteriosament van escapar-se de la justícia.

Això va passar sis anys abans que en Pep Coll nasqués a Pessonada, el poble d’on arrenca la pista forestal que s’enfila cap a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, tretze mil hectàrees de serralades, planes i valls que avui són l’hàbitat perfecte de cérvols i voltors, però que fins als anys seixanta van ser terres conreades i habitades per masovers, gent necessitada d’un pam de terra i d’uns quants caps de bestiar per tirar endavant. “El que va passar a Carreu” és una de les històries que mig explicaven en veu baixa els adults de Pessonada, i que va terroritzar la infància d’en Pep Coll i dels nens i nenes que van néixer per aquells verals als anys quaranta. A muntanya van ser anys d’alegries i festes majors, no de penúries de postguerra, perquè tothom tenia menjar (les sobres de les collites servien fins i tot per anar d’estraperlo) i perquè els soldats que havien tornat de la guerra només volien casar-se i fundar família. Les festes majors i els casaments proliferaven.

A partir del 2010 “el que va passar a Carreu” va deixar de ser un record boirós de la infància de l’escriptor per convertir-se en una obsessió. A còpia d’entrevistes amb els padrins de la zona, passejades interminables entre cingles, pics i valls, i visites als arxius de Lleida, es va anar creant una novel·la que a estones posa els pèls de punta i a estones fa reflexionar sobre la capacitat que tenim de conviure amb els nostres botxins: tothom de Tremp en amunt saludava els assassins al mercat dels dimecres de la Pobla de Segur i, a l’Ametlla del Vallès, cada vegada que anaven a fer uns tocs de drive al Club de Tennis la Salut, els fills d’en Joaquim Sindreu també saludaven els botxins del pare, afusellat el 1939 per milicians comunistes. Terres de salvatges i terres de civilitzats? No hi ha pas tanta diferència.

Un passeig entre pins i voltors negres

La pista forestal que entra a la Reserva Nacional de Boumort és sinuosa i avança entre fileres ordenades de pins negres, replantats després d’un incendi que el 1979 va deixar les serres de Carreu, Cuberes i Batsacans ben pelades. Com que la terra és pedregosa, costa que hi arrelin els arbres, i a mesura que es van guanyant metres d’altitud els pins deixen pas al boix, l’autèntic rei de la zona.

Aquí i allà es poden distingir troncs sense escorça: és culpa dels cérvols que hi refreguen les banyes amb fruïció. Mirant enlaire és fàcil veure més d’un ocellot amb les ales esteses: fa temps que va engegar, amb èxit, un programa de reintroducció del voltor negre i ara ja vola al costat de les altres tres espècies: el trencalòs, l’aufrany i el voltor comú. Els guardes del parc s’ocupen de portar-los carnassa d’animals morts, i s’organitzen safaris fotogràfics que atreuen aficionats de tot el món. El que no saben els amants dels carronyaires és que la magnífica esplanada del pla del Tro, o la plana de Coberterades, o la masia de Laortó, que és al costat de la gàbia dels voltors joves, van ser testimonis d’una lluita aferrissada per dos pams de terra, o potser per un tancat d’ovelles, no se sap ben bé. Una lluita silenciosa, però que un dia es va convertir en una carnisseria.

Tot això no es pot ni ensumar si ens aturem a la font de les Trilles, la primera parada natural a peu de pista. A mà dreta, al costat d’una bassa i sota uns pins frondosos, s’hi escampen cinc taules de fusta que conviden a tastar l’aigua -boníssima- i fer un mos. Passat un revolt, comença el camí que puja cap a Herba-savina, i que només es pot recórrer un cop a l’any, al setembre, quan se celebra l’aplec dels antics habitants del poble. Aquí és on van rebre sepultura els quatre taüts, que hi van arribar traginats per un amic de la família. És la visió d’aquells dos taüts negres -per als pares- i dos de blancs -per a les nenes- la que va quedar gravada a la retina d’alguns avis que encara viuen a Pessonada, a la Pobla o a Abella de la Conca, i a qui se’ls va encongir el cor en veure’ls passar arrossegats per dues cavalleries.

El cementiri d’Herba-savina està net i polit, envoltat per un mur baix de pedra seca. La porta és de ferro forjat, fet amb restes de les filferrades que van quedar després de la guerra. S’hi escampen set o vuit creus de material aprofitat: als ferros forjats d’algun balcó de la Pobla s’hi poden veure les mateixes formes. Una de les creus, recargolada i de color blanc, duu els noms dels quatre membres de la família assassinada: allà van ser enterrats i després desenterrats per fer-ne una segona autòpsia que havia d’aportar més proves per detenir els sospitosos, però que va acabar quedant en no res.

El carrer que condueix cap al centre del poble ara és un camí: les parets d’algunes cases encara aguanten, recobertes d’una heura fortíssima que pot ser que els faci de fèrula, i que dóna a tot el poble un aire fantasmagòric. Es pot entrar dins de l’església, on encara aguanta un moblet de la sagristia i on, com a mínim, hi viu un rat-penat. Entre l’església i el cementiri hi ha quatre cases esfondrades: una era la casa d’en Virgen, un dels personatges de la novel·la, i és allà on l’assassí va amagar la camisa xopa de sang, sobre una de les bigues que ara mig pengen colgades de fulles. L’altra era coneguda com a can Tarrufa, i va ser l’última casa abandonada del poble: la propietària, la Trinitat Tartera, una dona d’una biografia apassionant, es negava a marxar-ne. Va morir el 1969, intoxicada per uns bolets verinosos. Segons sembla.

Més amunt començaven les masoveries: la del Clot de Can Moreu, que avui són a penes quatre pedres mal col·locades, i que és on va morir el pare de la família, i la de Laortó, l’única que queda dreta (només el sostre està reconstruït), i que és on es van trobar els cossos de les dues nenes i el de la mare, mutilats, cremats i devorats per bèsties, segurament els gats de la casa. Al costat hi queden les parets dels corrals: els masovers tenien vaques, gallines, pollastres, conills i xais. Els assassins van deixar-los tancats, i els mugits dels animals havien de ser espantosos, perquè els cossos no es van descobrir fins al cap de dos dies de ser morts.

Tot plegat és la història d’una fatalitat: el que havia de ser un cop ràpid i net amb una barra de ferro i després un tret al coll es va convertir en un festí de pólvora, xiscles de nenes i súpliques de la mare. Ningú no en va ser testimoni directe, però la descripció de l’atestat que es conserva al Govern Civil de Lleida parla d’un “ horroroso cuadro “. Avui la masia sembla un lloc paradisíac: no queda rastre del muret que encerclava l’era de davant de la casa, però sí que es poden pujar els set esglaons de pedra de l’entrada, els que la masovera relacionava amb una història de por de quan era petita, però on no va pensar mai que jauria morta la seva filla. Dins es conserva encara la llar de foc com era, i la distribució del pis de baix no ha canviat: hi ha dos dormitoris, una cuina i un menjador al mig. Els envans que les separen són prims, fets amb un sol totxo. Fora, en una finestra lateral, hi reposa un crani de bou amb dues banyes esmolades, l’únic detall macabre d’una casa on tot havia d’anar d’una altra manera.

Continuar amunt per la pista i arribar al pla del Tro dóna tota una altra perspectiva: el paisatge s’obre com un ventall, i els ulls poden recórrer cent vuitanta graus de cel. Carenes mig pelades envolten el que ara és un prat enorme, i que aleshores servia de parada i fonda per als pastors que duien ramats. A una banda del camí una filera d’arbres fruiters són testimoni que allò va ser un dia un lloc més civilitzat. De la masia, la millor de la zona, només en queden quatre pedres mal comptades. El prat s’ha convertit en el lloc de trobada dels cérvols en zel, els brams dels quals se senten a molts quilòmetres de distància. Molts més dels que separen aquest pla de la masia de Laortó, on van produir-se els trets. Com és que ningú no els va sentir des d’aquí dalt? Massa misteris.

La pista encara puja una mica més i porta fins a les terres de Coberterades, que per la seva posició eren comunals, compartides per tothom. Avui hi ha una de les divuit basses que s’han construït a la reserva per tenir aigua a disposició en cas d’incendi. Aleshores eren terrenys de pastura, aptes per a tots els masovers, i no es podien dividir, com el mar: per aquí és per on pot ser que comencessin tots els problemes. Avui només hi tresquen un cérvol i la seva cria, i una guineu que s’amaga i espera el seu torn per estirar una mica de la carnassa que deixaran els voltors.

Publicat al suplement ARATU, 25/08/2013

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: