Passar els estius sota una parra [John Fante]

germandatraimGRAN

John Fante, La germandat del raïm (Ed. de 1984, 2013)

Traducció: Martí Sales

Deia Rusiñol que hem vingut a aquesta vida a passar els estius sota una parra: aquesta és l’actitud que guia les vides del conjunt de tanoques i aixafaterrossos italoamericans que pul·lulen borratxos per les pàgines d’aquest llibre lluminós, a estones profundament melangiós, però ple de vida. És un cant a la vida mediterrània, la de debò, no la de l’anunci melindrós i buit de la cervesa nostrada (pobre Rusiñol, si l’hagués vist!): un cant a la vida passada en companyia dels amics, bevent el vi de la vinya que creix a la feixa de sota casa, anant a la muntanya, cantant cançons amb la veu estripada i estomacant els fills que no volen ser manobres com tu perquè un dia els va caure un llibre de Dostoievski a les mans i van entendre que només podien ser escriptors.

Perquè això és el que li va passar al protagonista de La germandat del raïm , en Henry Molise, quan tenia 20 anys. Ara en té 50, i ja en fa uns quants que és escriptor. Viu lluny de San Elmo, el poble californià on va créixer sota l’ala d’una mamma que es desvivia pel marit i els fills, i atemorit pel mall d’un pare petit i nerviüt, histèric, que només pensava a jugar a pòquer, seduir dones i beure vi amb els amics de l’ànima, en Zarlingo, en Cavallaro i en Ramponi. Se’n recorden de l’atabalament d’en Ray Liotta a Un dels nostres ? ¿D’aquella ansietat per arribar a tot arreu, per fer feliç a tothom encara que t’hi deixis la pell? Això és exactament el que li passa a en Henry des del minut en què decideix agafar un avió i anar a consolar la mare que, als 74 anys, ha decidit no aguantar-li ni un episodi més d’adulteri al vell Nick i demanar el divorci. Tot serà molt més senzill -i molt més complicat- quan en Henry franquegi les portes de tela mosquitera de l’entrada de casa: l’amenaça de divorci només era un truc suadíssim de vella dama napolitana per atreure el seu bambino , i l’olor dels macarrons i estofat, la roba de quan era adolescent, els coberts i plats amb què tornarà a menjar i la proposta absurda del pare de construir un fumador de pedra a la muntanya seran les noves realitats que li cauran a sobre com un eixam d’abelles o un exèrcit de crancs que el poden deixar masegat. ¿Sobreviurà a una ració tan extraordinària de passat, com si s’hagués de cruspir tres calzone i quatre ossobucchi de cop? Sí, quan vegi les arrugues que solquen el rostre i les mans grogoses del pare i, tot ell, es commogui en entendre que el pare només vol fer l’últim encàrrec de la seva vida amb ell per ensenyar-li com es puja una paret dreta… encara que la que acaben pujant sigui torta i deformada. Qui n’aprèn més, el pare vell o el fill no tan jove? Qui tenia més talent, tot sol, que un grapat d’escriptors contemporanis de renom? No ho dubtin: John Fante. Si John Steinbeck va descriure com ningú la depressió dels anys trenta a El raïm de la ira , Fante retrata a la perfecció la vida de províncies californiana dels 70. A veure si el llibre no es podria haver titulat El raïm de l’alegria .

Fa poc ha mort James Gandolfini, l’actor que va immortalitzar Tony Soprano a les pantalles domèstiques de mig món: un dels finals de temporada més memorables, i més delicats, de la sèrie, passa en un restaurant. Tothom ha menjat i ha begut a cor què vols. Reclamen a l’oncle Junior que s’aixequi i canti Core ‘ngrato , una cançó tradicional napolitana. Tothom escolta, i la melodia es converteix en el fil que uneix els maldecaps i el dolor de tots els gàngsters, fills d’uns emigrants arrencats d’una terra pobra i supersticiosa que celebren i rememoren cada vegada que mengen pasta i beuen vi, com una eucaristia diària, o sempre que unes notes de música els ressonen per dins. És el mateix efecte que aconsegueix la prosa de Fante, senzilla i directa com un cop de puny, però amb un revestiment de vellut fi. Gràcies a l’esplèndida i vigorosa traducció d’en Martí Sales, que ja havia traduït Plens de vida , sentim renegar aquests adolescents de 70 anys en un català gens refistolat però ben arrelat: malparit, bandarra, torracollons, etcètera. Felicitats a ell i a l’editorial que ha decidit publicar uns quants llibres del mateix autor: és així com es crea el públic lector.

Publicat a AraLlegim, 06/07/2013

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: