Els llocs on passen les coses (Pre-Sant Jordi 2013)

map-1

Diu Tom Wolfe que la gent sempre vol ser, o tenir la sensació que és, als llocs on passen les coses. És possible. Sigui com sigui, i com que demà passat és l’únic dia de l’any en què l’important són els llibres, hem dibuixat un mapa a partir dels espais geogràfics on passen unes quantes novetats d’aquest Sant Jordi. Vist de lluny, constatem unes quantes coses: que les novel·les nord-americanes continuen passant a Amèrica del Nord, que les novel·les catalanes passen a Catalunya i a les illes Balears, sí, però que també fan excursions a Kassel, Niça, Roma o Bèlgica. Que Alemanya i Anglaterra copen la novel·la europea traduïda al català, amb el permís d’Itàlia i amb una Suïssa de país convidat. Que hi ha un petit bloc de llibres que tenen l’atreviment de fer del continent africà el seu protagonista indiscutible, i que un triangle misteriós lliga Suècia, Àsia i Albània. Que els llibres es mouen, també: l’excepcional itransnacional novel·la Carrer Robadors, de Mathias Énard, recorre, com una maledicció plena d’esperança, el camí que va des d’un Tànger asfixiant fins a la Barcelona de l’esclat del 15-M. Bon viatge pels llocs on passen els llibres.

EL ESTATS UNITS I EL CANADÀ. L’ombra de la novel·la de campus és allargada

¿Recordeu aquell estudiant de la taula del fons de l’aula d’institut, aquell tan brillant que es divertia delatant la ignorància dels professors? L’editorial Periscopi té el gust -i el mèrit indiscutible- de presentar-vos, per primera vegada en català, l’ enfant terrible del postmodernisme nord-americà: David Foster Wallace. Amb més integritat moral que un anunci de Bankia, la joveníssima editorial ha decidit començar pels principis i publicar la primera novel·la del geni malaguanyat de Nova York:L’escombra del sistema . Era l’any 1987 i el jove doctorand de la Universitat d’Amherst (una de les localitzacions de la novel·la, que transcorre al voltant de Cleveland, Ohio) va decidir passar l’escombra per tota la tradició narrativa que el precedia i part de la que vindria a continuació. Diversió assegurada, camins que cap altra narrativa ha obert i tot degudament ressaltat per la magnífica i entusiasta traducció de Ferran Ràfols. Una aposta segura.

L’esperada nova novel·la de Jeffrey Eugenides, el venerat autor de Middlesex , es diu La trama matrimonial (Empúries/Anagrama), i és també el nom de l’assignatura optativa que ha cursat la protagonista del llibre, i que versa sobre la gran novel·la del segle XIX: Jane Austen, les germanes Brontë i tot aquell classicisme, que seran degudament revisades per la ploma intel·ligent i irònica d’Eugenides. L’acció transcorre al campus de la Universitat de Brown, prop de la ciutat de Providence, amb petites incursions a Cape Cod i a la ciutat índia de Calcuta. Filòlegs i estudiosos de la literatura, i no només ells, se’n lleparan els dits.

Els que tinguin un gust una mica més clàssic s’enduran una bona sorpresa amb la darrera novetat de John Irving, En una sola persona (Ed. 62/Tusquets). La història de sempre del noi adolescent que s’enamora de la dona madura conté un matís que la gira del revés: la dona madura no sempre havia estat una dona. Més aviat era el campió de lluita lliure de la Favorite River Academy, una escola per a nois imaginària de Vermont, l’estat on transcorre el gruix de la novel·la, que a la segona part es desplaçarà a Nova York per acabar tancant el cercle i tornant al poble, també inventat, de First Sister.

Molts lectors descobriran el John Fante escriptor i personatge hipocondríac i neuròtic amb Plens de vida (Ed. de 1984), una crònica divertidíssima del marit d’una dona embarassada i, per tant, disposada a disparar sagetes hormonals a qui gosi portar-li la contrària. ¿Convidar el teu pare a arreglar els desperfectes de la casa les últimes setmanes de l’embaràs de la teva dona és una idea amb futur? Burbank, San Juan, Los Angeles: benvinguts al sol de Califòrnia.

Pugem a Ontario, el Canadà, terra de Sa Majestat Alice Munro. Granges, molins i turons suaus.Estimada vida (Club Editor / Lumen) és pura vida destil·lada en personatges com tu i com jo, paisatges vistos des d’un tren i frases, salts de temps i girs d’una normalitat només aparent, perquè a sota hi bateguen les passions més fosques: literatura en estat pur.

EUROPA. Segur que es va acabar, la guerra?

Són temps d’estar emprenyat, i res millor que llegir el pare de tots els emprenyats. Gràcies a l’editorial mallorquina El Gall Editor, ja tenim completa en català la pentalogia autobiogràfica de l’escriptor austríac Thomas Bernhard (1931-1989), traduïda per Clara Formosa: després de L’origenEl soterrani , arriben L’alè , El fred i Un nen . El complement imprescindible abans d’emprendre un viatge a Àustria, pàtria de Mozart i bressol del nacionalsocialisme. Passem a la veïna Alemanya, i als anys de la República de Weimar. Torna Hans Fallada (1893-1947), l’autor de les monumentalsSol a Berlín i Llop entre llops , ara amb L’home que volia arribar lluny (Ed. de 1984). La Berlín del període d’entreguerres, els cafès plens de morts de gana ambiciosos que faran el que sigui per sobreviure: una altra manera de conèixer la ciutat de moda. I qui tenia Hans Fallada com a ídol? Doncs Jörg Fauser (1944-1987), un autor alemany desconegudíssim de qui l’editorial Labreu ens porta, per primer cop en català, l’obra cabdal, Matèria primera , que ens duu, entre núvols d’opi, a la Istanbul dels anys seixanta, a Frankfurt i a Berlín: contracultura, primeres comunes i una altra manera d’intentar fer la revolució. Fins i tot hi ha un viatge a Londres per entrevistar William Borroughs.

No ens movem de la capital britànica, i saltem a tota una altra cosa: Moo Pak (Raig Verd), de Gabriel Josipovici, és potser el llibre que us farà gastar més llapis de tant que el subratllareu. Farcit de frases que fan aturar la lectura i pensar, el llibre és un recorregut pels parcs de Londres mentre escoltem l’imparable discurs d’un dels dos protagonistes que parla de tot i de res, de la pèrdua de la importància de la cultura en el nostre món i del pinyol d’aquesta decadència: el declivi del llenguatge, tot explicat en una meravellosa sola frase de cent vint pàgines. Més britànics: Julian Barnes (1946) va guanyar, per fi, el Booker Prize amb El sentit d’un final (Angle), una història finíssima i amarga sobre la manipulació dels records. “El remordiment és l’acció de tornar a mossegar”. El paisatge són les universitats britàniques i aquelles cases en poblets amb les carreteres flanquejades per murs d’arbustos perfectament retallats.

Més guerra: Erri de Luca ens torna a obsequiar amb un dels seus volums prims i concentrats. Som a l’illa d’Ischia, al golf de Nàpols, però fem un viatge al gueto de Varsòvia i una visita a Auschwitz. Viena, les Dolomites i la llengua jiddisch, que parlaven onze milions de persones i que va emmudir després de l’Holocaust, són els llocs reals i mentals per on transcorre El crim del soldat (Bromera), que confronta els criminals de guerra amb la no sempre equànime justícia. Cap verd (Ed. de 1984 / Pico Verde, Minuscula) ens porta a la Suïssa dels anys setanta. Tota ella és un punt de vista: el d’una nena que desborda imaginació i que és adoptada per una família d’immigrants que no és gens normal. Aprenem paraules amb ella i descobrim els secrets de l’avi Jon o, el que és el mateix, les ferides mal netejades de la guerra. És el primer llibre de la periodista helvèticoalemanya Monica Cantieni (1965).

CATALUNYA (I LES BALEARS). Barcelona, ogres, Matarranya

Vencerem algun dia? De moment, qui té tots els números per acabar al capdamunt de la llista de més venuts és l’omnipresent Victus (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que ha traduït al català Xavier Pàmies. Barcelona i el setge del 1714 en són els protagonistes absoluts. Sí, d’acord, també el Martí Zuviría, la rata traïdora que narra la història, però sobretot la ciutat amb les seves muralles de defensa, els baluards de Portal Nou i Santa Clara, els bombardeigs i un pols narratiu esplèndid.

Sense moure’ns de Barcelona, pugem fins al barri de Sarrià i fem un salt de segles fins als anys foscos de la postguerra. Som a casa d’en Ferri, el futur matemàtic Ferran Sunyer, que de moment és un nen que no es mou i a qui el pediatra condemna a ser un esguerrat de per vida. El premi Sant Jordi d’enguany ha estat per a Màrius Serra, que a Plans de futur (Proa) ha elaborat una ficció a partir de la vida del matemàtic tetraplègic que va vèncer totes les adversitats de l’època, a més de les seves. El Mas Sunyer de l’Empordà, Figueres, Cadaqués i una expedició a Niça completen el paisatge.

La contista Tina Vallès, que amb El parèntesi més llarg (Proa) va aconseguir el premi Mercè Rodoreda, continua fent retrats precisos i irònics de personatges urbans, ara repartits per tota la geografia de la ciutat, no només pel seu Raval predilecte: Gràcia, Eixample, parades de metro, pisos i mares angoixants escrites en una prosa més que polida. I ja que parlem del Raval, al carrer Hospital cantonada amb el passatge Bernardí Martorell hi ha un consultori mèdic on treballa en Carducci, el narrador de mitja novel·la i antagonista de l’Ogre, un personatge fosquíssim i veritable troballa del llibre. Lluís-Anton Baulenas torna amb Abans que el pirata se m’emporti (RBA), una novel·la en què es parla de la perdurabilitat dels llegats, de l’ambició i fins i tot de l’anarcocapitalisme. D’ogre a ogre, perquè el protagonista absolut d’ El banquer (Ed. de 1984) de Núria Cadenes és un altre monstre. Ambientat a la Mallorca de la primera meitat del s. XX, el llibre és una concatenació de frescos sobre la vida d’un banquer que s’assembla perillosament a Joan March, i que estan escrits amb una qualitat inusual i una llengua que remet directament a Rodoreda, Vilallonga i Biel Mesquida. Una joia estranya. No ens movem de l’illa, perquè el volum de records d’infantesa de na Carme Riera, Temps d’innocència (Ed. 62), remet a una Mallorca que s’assembla ben poc a l’actual: garrofers, oliveres, ametllers i pins han estat engolits pel progrés i per “desvaris de ciment armat”. Tot i que s’hi parli de paradisos perduts i es reivindiqui la literatura com l’excusa per parlar sobre allò que hem perdut, no hi ha tòpics. L’autora avisa d’entrada: “La nostra infantesa no fou, crec, gaire feliç, al manco la meva”.

D’una altra generació, la periodista i escriptora també mallorquina Llucia Ramis (1976) es capbussa també en records d’infantesa i fa un retrat familiar molt interessant des de la distància justa: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna) viatja fins a Bèlgica (d’on és la família de la mare de Ramis) i Astúries. Tornem a terra ferma, però continuem tractant la família. Ara estripem més, fem sàtira i oscil·lem entre Manresa, el cor de Catalunya, i Tortosa, força més al sud, amb Una família exemplar (Columna). El flamant guanyador del Premi Josep Pla, Genís Sinca, també periodista de professió, ens adverteix: no ens casem només amb una persona, sinó amb tota la seva família. Política pura, és a dir, cunyats i cunyades, estimats tots.

De tot un altre tipus de família parla Licantropia (Ed. de 1984), el debut prometedor de Carles Terès. La Pobla de Llobosa és un nom inventat, però el paisatge és el del Matarranya, on un fotògraf i dissenyador nota unes pulsions que l’obliguen a sortir de nit i córrer per la muntanya: no sap que per la seva sang hi corre l’antic deliri de la licantropia, que converteix els homes en llops, i que, lluny de fer por, li ensenyarà a concebre la vida d’una manera més completa.

Una rara avis : no és ben bé novel·la, però, de fet, sí. El premi Documenta d’enguany ha destacat un exercici d’això que en diuen metaficció. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries) és una proposta d’Albert Forns innovadora, iconoclasta i molt, molt irònica, que repassa totes les patums de l’art català, amb el cineasta dalinià Albert Serra al capdavant, i que, a més, no para de passejar: pels carrers de Barcelona, pel bar Horiginal, pels canals de Venècia i pels pavellons de la Fira d’Art de Kassel, a la recerca d’un bigoti perdut.

Pugem fins a Girona, la ciutat melangiosa. Allà hi arrenca el Climent (Amsterdam) de Josep-Maria Fonalleras, un retrat precís i subtil de la lluita de l’escriptor per representar l’ànima de les coses, que podria ser el mateix, o no, que el desig d’aturar el temps que se’ns escola entre els dits. El gran escenari de la novel·la és Roma, amb els seus carrerons i cafès, però també els quadres de Hodler o de Monet. La celebració de l’amistat és una activitat imprescindible que gairebé sempre, en un moment o altre, es tenyeix de tristesa.

Dues amistats, una de real i una de fictícia, són el motor de dos llibres més: L’estiu que comença(Planeta, Premi Ramon Llull), de Sílvia Soler, fa servir d’excusa narrativa la nit de Sant Joan. Cada any, la Júlia i l’Andreu, fills de dues amigues de l’ànima, coincideixen a la casa amb jardí d’un poble imaginari del Maresme i juguen amb el seu destí, perquè cada any són els mateixos i cada any són diferents. Lluís Llach i Miquel Martí i Pol van teixir una amistat durant més de vint anys. El resultat -els quatre discos Ara mateix , Un pont de mar blava , Món Porrera i Germanies – és ben conegut. Gràcies a Estimat Miquel (Empúries) serà possible descobrir com es va produir aquesta col·laboració a través dels centenars de faxos que viatjaven, de la Porrera del Priorat lluminós o el Parlavà i Verges de l’Empordà fins a la Roda de Ter de l’Osona emboirada. En el desè aniversari de la mort del poeta Martí i Pol, Llach, que ha enfilat definitivament el camí de l’escriptura, li ret un homenatge que és, a la vegada, sincer i apassionant. El llibre, a més, inclou els quatre CD.

ÀFRICA. Un viatge d’anada i tornada?

Sembla que la cita de l’antropòleg Ferran Iniesta que trobem a El fruit del baobab (Ed. 62 / Espasa) serveixi per encapçalar aquest grup de llibres: “A més de l’apassionant aventura intel·lectual del descobriment de l’Altre, l’aproximació a la realitat històrica africana afavorirà l’aparició de sectors socials amb una major sensibilitat envers els altres que la que ens ha caracteritzat en el passat”. Posant l’accent en la segona part de la frase, la novel·la de la Maite Carranza denuncia el drama de l’ablació femenina a l’Àfrica i a casa nostra, perquè l’acció transcorre tant en un CAP de Mataró com a la Gàmbia d’on són originàries les dones africanes que protagonitzen el relat, i que posen cara al problema. La ficció (tot i que basada en dades més que reals) es revela com la millor manera d’aclarir prejudicis i de fer-nos adonar que tots tenim a l’abast donar un cop de mà. El periodista Marc Serena no ficcionalitza, però quasi: els quinze retrats que conté Això no és africà! (RBA) fan de molt ben llegir. Al llarg d’un recorregut pel continent, Serena va aconseguir entrevistar-se amb gais, lesbianes i transsexuals, alguns dels quals estan en perill de mort per uns governs que encara persegueixen la diferència amb ferocitat. Una de les fotos més poc vistes del continent africà.

Una altra manera d’enfrontar-se a la bèstia africana, esclar, és fer-ho com tota la vida: a partir de la novel·la d’aventures. Això és el que fa, i molt bé, Marc Pastor amb Bioko (Amsterdam/Planeta), en què els seguidors de l’autor de La mala dona es retrobaran amb l’inspector Moisès Corvo, que ara fa de soldat a l’illa de Fernando Poo (Bioko és el nom fictici que li ha posat Pastor).

El llibre que fa de contrast amb aquests tres perquè fa el viatge oposat -és a dir, d’Àfrica cap a Europa- està escrit per un francès, Mathias Énard, que fa anys que s’ha instal·lat a Barcelona.Carrer Robadors (Columna/Mondadori) narra l’odissea d’un jovenet tangerí des del Marroc fins a un balcó d’aquest carrer de Barcelona, des d’on el noi llegeix novel·la negra sense parar mentre mira, de cua d’ull, el circ de drogoaddictes i prostitutes que li ofereix la millor ciutat del món. Un llibre que posa un mirall que torna una imatge molt poc cofoia sobre la realitat europea, espanyola (és magistral tota la part del llibre en què el noi travessa l’estret de Gibraltar i s’està a Andalusia) i catalana, al mateix temps que adverteix dels perills de les lectures excessivament fanàtiques de la religió.

EL TRIANGLE MÀGIC. Dietaris de poetes

Quatre punts titil·len en aquest mapa: són Escània (al sud de Suècia), Pequín, Hong Kong i Albània. Tres autors aguanten les llanternes: Enric Casasses, Francesc Parcerisas i el grec Nikos Kavadias, que en té dues, perquè és radiotelegrafista de marina i no pot quedar-se sense llum. Jocs de paraules a part, aquests són tres llibres ben particulars: els gèneres diuen que són dos dietaris i un recull de contes, però la lectura deixa clar que són tres proses escrites per poetes. El diari d’Escània i Univers endins (Empúries) és una prosa (més un poema llarg esplendorós) que descriu l’estada d’en Casasses al sud de Suècia durant un solstici d’estiu de l’any 80: anar a visitar un rellotger, collir maduixots i jeure al sol mentre el cap barrina i la mà escriu. Una celebració de la vida i, com sempre, de la llengua a un nivell altíssim. La primavera a Pequín (Quaderns Crema) d’en Parcerisas és una barreja d’anotacions de viatger, poemes xinesos i descripcions de somnis que crea un efecte hipnòtic molt plaent i que segur que és el llibre ideal per dur a la butxaca si es viatja a la Xina o, com que les circumstàncies no estan per a aquests excessos, per sortir a fer un volt i llegir sota un arbre. Li i altres relats (Club Editor) és una petita perla: l’escriptor grec Nikos Kavadias és conegut com a novel·lista, però és segur que tenia l’ànima de poeta. Aquí li podem llegir tres contes, que passen a Hong Kong i a Albània, delicats i plens de secrets.

Publicat al suplement ARATU, 21/04/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: