Un heroi del nostre temps de merda [Emmanuel Carrère]

plantLIMONOV.qxd:PlantALBA.qxd

Emmanuel Carrère, Limónov (Anagrama, 2013)

Descobrir que els dos opositors més importants de Rússia, Eduard Limónov i Garri Kaspàrov, competeixen entre ells a veure qui té més amics a Facebook és l’empenteta que ens faltava per acabar-nos de convèncer que la democràcia occidental està ferida de mort. En què mutarà, de quines noves formes d’organització ens dotarem la gent del segle XXI encara és un misteri, però el que és segur és que, mentre ens ho pensem, el que sorgeix són noves formes d’autoritarisme postdemocràtic, de les quals Vladímir Putin, l’actual president de Rússia, n’és un dels exemples més inquietants. El nou llibre d’Emmanuel Carrère, un dels escriptors més importants de França -aquí, menys llegit del que caldria-, aporta llums i ombres sobre la fina línia que separa l’heroi del tirà. El llibre s’obre amb una cita provocadora del president rus, el Musculmand’ulls d’acer: “Qui vulgui restaurar el comunisme no té cap. Qui no el trobi a faltar, no té cor”. Parafrasejant-lo, podríem dir que Carrère planteja el següent desafiament literari: “Qui vulgui restaurar la ficció, no té cap. Qui no la trobi a faltar, no té cor”. Per il·lustrar-ho, ens ofereix aquesta meravella, Limónov .

¿Som davant d’una biografia, un reportatge extensíssim o una novel·la?Limónov ho és tot a la vegada: va néixer a partir de l’encàrrec d’una revista, relata la vida atzarosa, bohèmia i gairebé inversemblant de l’escriptor rus Eduard Limónov, i no farem allò tan cursi i insubstancial de dir que “es llegeix com una novel·la”, sinó que afirmarem que és una novel·la, una construcció artificial però versemblant sobre fets possibles que aspira a constituir una veritat literària. Però també és un diari de la investigació que fa Carrère sobre un personatge que el fascina. I la seva veu ens acompanya al llarg de tot el llibre. Com la irrupció del documental en el cinema dels últims temps, amb el seu discurs sobre la realitat i el punt de vista autobiogràfic, l’autor sembla rendit al fet que, tot i que el cor li demana que escrigui una novel·la com les de Dumas, el cap l’obliga a situar-se ell mateix com a mitjancer i qüestionador de la realitat de cara al lector. Si és que hi ha una realitat. Perquè potser només ho fa per jugar i enganyar-nos a tots. Al cap i a la fi, com pot estar segur que el que li explica Limónov és cert? I què en sabem, els lectors, de qui és Carrère? Només el que ell ens relata, i això pot ser completament fals.

Certes o no, no hi ha res tan apassionant com les aventures d’Eduard Limónov. Nascut el 1943 a l’antiga URSS, ha estat, en estricte ordre biogràfic, totes aquestes coses (i moltes més): poeta jove a Moscou, sensesostre i majordom de milionari a Nova York, escriptor branché a París, mercenari dels serbis a la Guerra dels Balcans, fundador del Partit Nacional Bolxevic a la nova Rússia, inquilí d’una de les presons d’alta seguretat per a dissidents i terroristes i, un cop alliberat, un dels caps visibles de l’oposició a Putin. És aventurer, un heroi de llibre que no pot suportar la inacció, però també és escriptor, algú que ha triat la literatura com a vehicle per retratar un món hostil. Carrère insinua que és el revers exacte de la figura de Putin. En altres paraules, que si hagués tingut una mica més de sort, potser ara estaríem parlant del règim autoritari rus de Limónov i d’un dissident mig boig i amant de l’acció directa anomenat Vladímir Putin. I això porta al pinyol de la reflexió de Carrère: què vol dir ser un heroi al segle XXI? ¿Encara hi ha diferència entre matar soldats a la guerra i autoritzar, des d’un despatx, la matança de 800 persones en un teatre pres per uns terroristes? Quan els governants, amb el seu comportament, es converteixen en tirans, els ciutadans esdevenen súbdits, i els súbdits, com que no tenen drets, no tenen per què obeir certs deures.

En un moment del llibre, Carrère li pregunta a Limónov si se sent orgullós de la vida que ha portat, i el rus és molt clar: ha dut “una vida de merda”. Amb els temps que corren, Carrère s’ha de conformar amb aquest mig heroi, un tipus fosc i ambigu, apassionat, amb l’esperit de la revolta a dins, però capaç de convertir-se, en qualsevol moment, en un autèntic monstre.

Publicat a AraLlegim, 09/02/2013

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: