Arbres ferits, animals podrits i homes lacerats [Donald Ray Pollock]

eldimoniacadapas

Donald Ray Pollock, El dimoni a cada pas (Empúries, 2013)

Traducció: Francesc Rovira

Una de les figures més controvertides de l’imaginari nord-americà és la de l’assassí en sèrie. Llibres, pel·lícules, documentals i sèries de televisió ens n’han presentat de tot tipus, hi hem simpatitzat, ens n’hem esgarrifat i, qui més qui menys, en algun moment de la seva vida s’hi ha obsessionat o, com a mínim, ha entès el grau d’addicció que pot generar mirar de penetrar en aquelles ments, massa sovint malaltes, però moltes vegades només mancades d’algun afecte fonamental. En una entrevista, Donald Ray Pollock, un dels autors revelació de l’any passat a Estats Units, a qui ja es comença a comparar -pobre!- amb Faulkner i Flannery O’Connor, feia una reflexió molt interessant sobre el pedestal en què la societat nord-americana, obsessionada amb la possessió d’armes, col·loca aquesta figura: “És com si els assasins en sèrie estiguessin portant el credo nord-americà de l’individualisme dur a un nivell nou i que per això haguessin de ser admirats”. ¿L’assassí en sèrie com l’expressió més pura del self-made man ? O del self-made personatge, com a mínim. El dimoni a cada pas en té un, que mata autoestopistes joves i ingenus acompanyat de la dona, a qui ofereix com a regal sexual abans de perpetrar el crim. No és la primera ni l’última vegada que llegim una història així, però sí que s’ha de reconèixer que Ray Pollock sap descriure l’horror dels crims amb el punt just de sequedat que requereix tot aquell vessament de sang. N’hi ha molta, de sang, al llibre, molt patiment i molta misèria. Tot gira al voltant dels marginats del sistema, dels pobres que no tenen ni l’oportunitat de canviar i que es refugien en el Déu castigador de l’Antic Testament, que els diu que la redempció és gairebé impossible.

Ray Pollock és un autor tardà que, abans de posar-se a escriure (gràcies a estudis universitaris de creació literària finançats amb beques) havia estat peó de fàbrica i camioner durant anys. És d’aquells casos que desmenteixen que la creació no es pot aprendre en una aula: les històries feia anys que les duia a dins, i l’únic que li van donar van ser les eines, i molt fines, per explicar-les: sap aplicar una dosi ben justa de lirisme quan cal, alternar accions paral·leles en frases consecutives per crear un efecte més que multiplicador, i crear personatges ben diferenciats amb quatre pinzellades.

L’obertura de la novel·la ja la podria justificar. Tornem a ser a la fondalada de Knockemstiff, a Ohio, la mateixa que va donar nom al recull de contes que va llançar-lo a la fama ara fa un parell d’anys. Pollock ens hi presenta la realitat duríssima de l’amèrica profunda dels anys 40 i primers 50. El protagonista, en Willard, és un soldat que torna de la Segona Guerra Mundial una mica trastocat pel que hi ha viscut, i que és pres del fanatisme religiós. Té un caràcter esquerp: si li busquen les pessigolles, reacciona amb virulència. Convençut que aquesta és la manera correcta de fer les coses, ensenya al seu fill Arvin a ser com ell, cosa que, a la llarga, el convertirà en un malànima i un vagabund. La dona d’en Willard es posa molt malalta, i ell decideix penjar animals esventrats que gotegen sang dalt dels arbres que hi ha al voltant del seu “arbre de resar”, un tronc caigut, per mirar de salvar-la. Però, com diu l’Arvin, “simplement, no funciona”. Pollock deixa ben clar, a la primera pàgina del llibre, que el tronc és d’un roure “americà”.

La cruesa, la misèria moral i material i la ignorància tenyeixen l’univers de Ray Pollock: més que Faulkner o O’Connor, hi trobem restes de John Steinbeck i de la tradició nord-americana que agermana la natura i els personatges que s’hi mouen. En aquest sentit, el dibuix de la coberta de la versió castellana de Libros del Silencio és especialment encertat: hi veiem un home mig nu estirat, amb els peus descalços i que aixeca el cap amb dificultat. Del pit li brota un arbre, sec com una mala cosa, com si de l’agonia només en pogués brotar una vida borda. Vagi això en homenatge a la pèrdua que ha suposat la mort del seu editor, Gonzalo Canedo, que va apostar per Ray Pollock i la literatura de qualitat ara fa un parell d’anys.

Publicat a AraLlegim,

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: