Calgary 88 [David Bezmozgis]

coverNataixamitjana

David Bezmozgis, Nataixa i altres històries (Labreu, 2012)

Traducció de Ferran Ràfols

És només una intuïció però, com totes, pot funcionar. Pot ser que el que fa que la cançó Calgary 88 d’Antònia Font sigui tan bona (a més dels mèrits musicals i del final feliç que té la peripècia dels patinadors enamorats) sigui l’univers de referències que conté, que toca una fibra especial dels seguidors del grup, la majoria nascuts als anys 70: certs records d’infantesa, de tele en blanc i negre i de Jocs Olímpics en què uns jutges de pista anaven vestits amb xandalls d’estètica soviètica i aixecaven pales de fusta amb les puntuacions. Un món, el dels 80, una mica de plàstic, i encara dividit en blocs, més tallant i menys amable que els totpoderosos 90.

Aquest univers és el que retraten els relats de David Bezmozgis (Letònia, 1973), un autor d’aquesta mateixa generació, inèdit fins ara en català. És l’última aposta de l’editorial LaBreu, que ens acostuma a servir narrativa contemporània exigent, perifèrica i sense concessions. Els lectors de Dovlàtov o de Rubem Fonseca ja saben de què estem parlant. Això no vol dir que hagi de ser minoritària: arran de la publicació dels contes deNataixa , Bezmozgis va entrar a l’exclusiva llista del New Yorker dels “vint autors nord-americans més prometedors de menys de quaranta anys”. Poca broma, que allà en són uns quants. Agafin paper i llapis, perquè la combinació és sofisticada: Bezmozgis és un jueu letó que va emigrar quan era un nen de l’URSS soviètica i va anar a petar al Toronto dels anys 80. I no escriu en letó, ni en rus, sinó en anglès. Parla de sinagogues, de bar mitsvà i de xandalls de l’equip d’halterofília soviètic. Escriu contes divertits i sòrdids, que fugen del sentimentalisme però que contenen frases que es claven com ganxos de dreta a l’estómac. La família protagonista que unifica el conjunt de relats fins al punt de fer-ne una mena de novel·la breu fragmentada està integrada per jueus letons soviètics acabats d’aterrar al Canadà. El pare és un antic massatgista de l’equip olímpic soviètic d’halterofília i la mare està obsessionada perquè el nen -el Mark, alter ego de Bezmozgis- aprengui què vol dir de debò ser jueu. Per sort, ara que han fugit de la Unió Soviètica, podrà ser educat en aquesta tradició mil·lenària. Per sort? No havia llegit una crítica tan ferotge de la instrumentalització d’una comunitat que pot arribar a exercir la religió com la que conté Minyan , el conte que clou el llibre. Ganxo d’esquerra per al rabí.

Són contes que, més que una història, expliquen un clima. L’important no és el que passa, sinó el que està a punt de passar. Els preparatius per anar a sopar a casa d’un veí ric o el passeig diari d’una gosseta (la de l’esplèndida coberta) generen una angoixa creixent. Els finals són abruptes, i de vegades poc amables. No hi abunden els acudits de jueu, sinó la melangia barrejada amb la mala bava típica de l’emigrant, que es debat entre les dificultats que té cada dia per tirar endavant i l’enyor del que ha deixat enrere. El sou del dia ofegat en un vas de vodka. Aquesta tensió ha estat sempre un dels ressorts que ha activat molts escriptors: intentar respondre a la pregunta “qui sóc?” quan s’han creuat països i s’han adoptat llengües acostuma a donar resultats. “En arribar a casa, m’havia manufacturat una identitat nova”, diu el Mark al final del conteNataixa : l’emigrant letó s’ha manufacturat una identitat d’escriptor canadenc, i se n’ha sortit d’allò més bé.

Publicat a AraLlegim, 20/10/2012

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: