Joseph Anton, has de viure fins que et moris! [Salman Rushdie]

rushdie-joseph-anton

Salman Rushdie, Joseph Anton (Mondadori, 2012)

Hi ha tants llibres a dins de Joseph Anton! I són tots tan bons! Les 100 primeres pàgines són brillants: la infància a l’Índia, l’educació a Anglaterra, els anys 60 a Londres viscuts per Salman l’alienígena, els anys de redactor publicitari i engiponador de novel·les “horroroses” i, sobretot, la descripció inspiradíssima de com, després d’assumir la identitat del desarrelat, va concebre i escriure Fills de la mitjanit ja farien una novel·la rodona. Però és que encara queden 600 pàgines i són il·luminadores.

Hi ha lloc per a tot: per a la història cultural i política del món des del 1989 fins al 2001. Hi ha també una història de l’edició, amb autors megalòmans, agents implacables i editors valents o espantadissos. Una història dels avenços tecnològics: de sobte es pot trucar amb una cosa que es diu telèfon mòbil! I deixar d’enviar faxos, i començar a escriure amb ordinador. No hi falta la història de la societat literària anglesa i nord-americana: els amants de la xafarderia estan d’enhorabona, perquè la llista és sucosa, i les anècdotes, molt divertides. També hi ha una novel·la d’espies amb agents secrets, codis i cites en parcs. Hi ha històries d’amor a dojo: fins a quatre dones importants desfilen per la vida de Rushdie, i dos fills, i les pàgines que els dedica són de les més boniques i apassionades que hem llegit en molt de temps. (Ja suposem que l’opinió de les dones deu ser força diferent.) Hi ha una història de l’amistat com a taula de salvament encara més important que l’amor: a Rushdie li va tocar viure una d’aquelles situacions en què les ombres i els matisos desapareixen, tot es torna blanc o negre, i els amics et fan costat o bé s’esfumen. Qui es posi nerviós amb l’enumeració de cognoms cèlebres ja es pot anar calçant, perquè cada vegada que sona el telèfon és Bono, Susan Sontag o l’arquitecte Richard Rogers, i els estius es passen, sota una parra, a les cases de John Irving, Martin Amis o Joseph Heller. Compte amb les decepcions, perquè no és només que els reis són els pares, sinó que Roald Dahl i John Le Carré es revelen com un bon parell de cretins. Hi ha, com un corrent subterrani, la història d’un escriptor forçat a amagar-se que lluita contra la invisibilitat. I la d’un home que lluita per la vida, i que ha adoptat les paraules de Conrad com una ordre: “Has de viure fins que et moris”.

El cas Rushdie va ser controvertit a la Gran Bretanya. Es qüestionava el cost de la protecció policial, però el perill hi era: el traductor japonès delsVersicles va morir assassinat, l’editor noruec va rebre tres bales i es va salvar de miracle, i al traductor italià el van apunyalar. Però el que més mal li feia a Rushdie era que s’insinués que, en certa manera, la culpa havia estat seva, que havia ofès “una de les grans religions del món” i que s’havia de retractar. Això és el que mai no va acceptar. Al cor del llibre hi ha una encesa declaració a favor de la llibertat conquerida per Occident al llarg de la història, i un atac ferotge al relativisme cultural i al pensament políticament correcte que vol presentar Orient com un lloc on les coses es fan d’una altra manera, igualment respectable. Rushdie ens diu que de cap manera: una societat que no està veritablement secularitzada no és una societat lliure. El gran mèrit de Rushdie va ser acceptar el destí que la història li havia preparat. Ja que l’havien convertit en el símbol de la llibertat d’expressió, actuaria com a tal. I només va trobar una manera de fer-ho: fer d’escriptor, l’ésser més lliure que hi ha i, per tant, el més necessari. Ara ja no: Joseph Anton també és la crònica de la decadència del paper de la literatura i dels escriptors en la nostra societat: “Sí, la literatura encara es percebia com una cosa important el 1986”.

Deu anys després del final de la fàtua, Rushdie ha tornat a trobar la manera de desafiar els seus detractors, i ha escrit unes memòries d’una manera desconcertant: en tercera persona. Només escrivint-les com si fossin una novel·la podia demostrar al món -i a ell mateix- que el fet d’haver-se convertit en un símbol no només no el va anul·lar literàriament, sinó que el va empènyer a convertir-se en un gran escriptor. Un de debò.

Publicat a AraLlegim, 06/10/2012

I la recomanació al Cabaret Elèctric: 

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/Cabaret-electric/Marina-Espasa-ens-parla-de-Joseph-Anton-Memorias-de-Salman-Rushdie/audio/670387/

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: