Ser feliç i no saber-ho [Joan-Daniel Bezsonoff]

les-meues-universitats_joan-daniel-bezsonoff_libro-AVEN042

Joan-Daniel Bezsonoff, Les meues universitats (L’Avenç, 2012)

Els catalans som tan originals que fins i tot tenim un escriptor francès. I aquesta no és una frase treta d’un monòleg de Capri, sinó l’única conclusió possible després de llegir Les meues universitats , el segon volumet de les memòries no oficials de Joan-Daniel Bezsonoff, l’escriptor de Perpinyà que resisteix, ara i sempre, l’invasor francès. Després del celebrat Una educació francesa (Premi Lletra d’Or 2010), que disfressava la infància d’un nen francès amb el vestit d’un futur escriptor català, ara li toca a l’adolescència i primeríssima joventut, els anys d’estudiant a la Khagne, l’escola preparatòria per a les grans Écoles Nationales on es formen les elits franceses. Dos anys de colzes clavats sobre manuals de llatí i de grec, literatura espanyola, anglesa i francesa per intentar passar un examen duríssim que només uns quants privilegiats aprovaran. Bezsonoff no ho va fer, i ens n’hem d’alegrar, perquè si bé potser França ha perdut un ministre del Midi, Catalunya ha guanyat un escriptor nord-català. Ara, si no va aprovar no va ser pas per falta de talent. Culpin-ne el sol de la Niça mediterrània, els gelats menjats a l’ombra de les cases italianes o les tardes passades escoltant discos de Frank Sinatra. La felicitat inconscient dels vint anys, que és el que fa que el llibre sigui alguna cosa més que un reguitzell de professors, llibres, pel·lícules i cançons, per convertir-se en el llibre de records d’un jove que només volia esdevenir escriptor.

“Sabeu com es diu zero en llatí? No? Tanmateix, aquesta és la nota que heu obtingut…”: aquest és el to amb què els professors de la Khagne fustigaven els alumnes. Un to que forja caràcter, d’això no hi ha dubte. I que estimula la creativitat. La de Bezsonoff segur: per fer mofa dels professors, que considerava “nul·litats intel·lectuals”, modificava lletres de cançons de Luis Mariano i de Jacques Brel. No hi ha dubte que si el lector no està familiaritzat amb la cultura francesa, més de la meitat de la gràcia del llibre es perd. Ara, però, no ens deprimirem tot calculant quants lectors catalans hi estan familiaritzats, amb aquesta cultura veïna. Val més continuar llegint. I arribar al capítol -breu com tots, perquè el llibre té la mateixa estructura que el seu predecessor, el mateix desordre comprensible- que es titula El ball , i que comença amb l’arribada de Bezsonoff a Irun, atret per una exposició sobre Luis Mariano, el seu tenor de capçalera. L’empleat de l’Ajuntament li recorda, desolat, que l’exposició havia estat l’any anterior, però això, en lloc de desanimar l’escriptor, l’omple d’alegria: “ Así que sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta “. Aquest és el seu esperit: intentar viure l’època d’avui amb els vestits d’ahir, però sense dramatismes i amb humor. El llibre està a punt de tancar-se amb un to baix, d’amargor mal dissimulada causada per la traïció inevitable dels ideals de joventut, però una última visita a Briançon, l’arcàdia particular de Bezsonoff, el fa reviscolar: retroba i aconsegueix fotografiar la casa pairal i més tard, amb un amic, es destrossa els ulls mirant de distingir els títols dels llibres d’una llibreria a les fosques, com si es poguessin fotografiar també. L’amistat i l’amor per la cultura com a valors perdurables: què més cal per ser feliç?

Publicat a AraLlegim, 22/09/2012

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: