La memòria en espiral [Fiódor Dostoievski]

ACI000022

Fiódor Dostoievski, Memòries de la Casa Morta (Adesiara, 2011)

Traducció de Jaume Creus

Entre gener de 1850 i febrer de 1854, un Dostoievski d’encara no trenta anys va ser enviat a una colònia penal de la ciutat siberiana d’Omsk. Hi va anar a parar, com d’altres nobles de Sant Petersburg que van rebre el nom de “decembristes”, acusat de conspirar contra el tsar Nicolau I. Els quatre anys de treballs forçats i de penúries van quedar reflectits en aquestes Memòries de la Casa Morta, publicades per entregues el 1862, i més tard convertides en llibre. Es tracta del text més autobiogràfic del geni de les lletres russes i revela de manera transparent com aquells anys li van servir de banc de proves i d’observació de tipus i caràcters de cara a la construcció de les obres mestres que encara havia d’escriure, com Crim i càstig o Els germans Karamàzov.

Els records de l’estada a la presó no són aptes per a lectors primmirats, tot i que poden ser un bon antídot contra els excessos nadalencs d’aquests dies. Les condicions higièniques d’una presó a la Sibèria del s.XIX estan al límit de la salubritat tal i com l’entenem avui: atacs de xinxes furiosos a qualsevol hora, gibrelletes plenes d’orina i excrements que es passen tota la nit dins l’habitació o els debats entre presos sobre les diferències entre ser baquetejat o vergassat són alguns dels obstacles que hem de superar com a lectors benpensants arrepapats al sofà d’hivern. Però també són portes d’entrada a un món desconegut, el dels pàries condemnats a viure entre les quatre parets d’una fortalesa on, en principi, no hi trobaran cap luxe, però on aprendran mil i una maneres d’aconseguir tabac, aiguardent, diners o prostitutes. La vida, com sempre, brotant entre escletxes. O entre paraules.

Llegit avui, després d’haver passat pels Soljenitsins, Grossmans, Shalàmovs, Dovlàtovs i tota la resta de literatura concentracionària, les Memòries fan un efecte estrany, de “déjà lu”, però es tracta de tot el contrari, perquè aquest és el llibre que tots els autors que acabem de citar tenien al cap mentre miraven de convertir en paraules les experiències traumàtiques que els havia tocat viure. Aquest és el model. I és com si haguéssim trobat el dispositiu que ho va posar tot en marxa, i poguéssim rellegir aquestes obres sota una llum nova: el temps que no passa, la reflexió sobre la dignitat del pres i la humiliació a què el sotmet el vigilant, les borratxeres i les converses sense fi entre els reclusos, l’angoixa del moment d’anar a dormir sabent que no aclucarem l’ull en tota la nit, o l’obsessió per l’evasió són descrites amb una gran profunditat psicològica i amb una absència total de judici per part del narrador, un Dostoievski molt poc disfressat, que no dubta a parlar directament amb el lector per acabar-lo de convèncer de la singularitat i la veracitat (com pot ser tan modern?) d’allò que està explicant. Un episodi ens ha robat el cor: una àliga amb l’ala ferida agonitza durant un mes i mig en un racó del camp, algun presoner l’alimenta, i un dia uns quants l’agafen i surten al terraplè exterior per alliberar-la. L’àliga, un cop s’adona que té camp per córrer, avança com pot, i acaba volant de males maneres. Ni per un instant tomba el cap per mirar enrere. I els presoners se n’adonen, i l’entenen, perquè saben que ha tastat la llibertat de debò. I Dostoievski sap que ha arribat al moll de l’os.

En un conte de Pere Calders titulat “L’espiral”, un científic és destinat a vigilar, les vint-i-quatre hores del dia, el botó vermell que ell mateix ha inventat i que pot fer saltar pels aires tot el planeta. Un cop s’ha instal·lat al despatx, es posa tan nerviós que sol·licita que algú el vigili a ell. S’obre una finestra reixada a la paret del despatx i es construeix un annex des d’on un militar no el perdrà de vista. A aquest, però, aviat se li planteja el mateix problema, i un polític és posat a vigilar-lo. I així ad infinitum, fins crear una estructura en forma d’espiral que ocupa tot el planeta, i converteix els habitants en vigilants i vigilats permanents. No explicarem el final del conte, però l’utilitzarem per il·lustrar la impressió que ens ha deixat el llibre, i és que, abocats a la finestra reixada de la paret de la Casa Morta, hi són tots, un rere l’altre, entrellucant la lletra diminuta del gran Fiódor Dostoievski.

Publicat a AraLlegim, 28/12/2011

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: