Julian Barnes contra el conte, a catorze assalts

9788415002802_L38_04_h.small

Vet aquí dos adversaris temibles. D’una banda, l’escriptor refinat, d’una agudesa mental exquisida, amb una capacitat gairebé il·limitada per a la ironia i el sarcasme, i una mirada profunda sobre la realitat. De l’altra, un dels gèneres literaris més exigents, el que cobreix la distància curta i requereix estalvi en els mitjans, però no tolera la superficialitat ni la buidor. Qui guanyarà? Ja avancem que, en gairebé tots els casos, Barnes n’ha sortit victoriós, i de manera brillant, però potser no del tot indemne.

Només començar, una història amb una nedadora de l’ex-RDA té la fredor i la lleugera sordidesa amb què revestim el nostre imaginari quan pensem en el país que ja no existeix. Un exemple perfecte de què és una història circular. Primer assalt per a Barnes, per K.O. El segon podria titular-se “Raymond Carver en un món políticament correcte”, i és que consisteix en un seguit de diàlegs divertidíssims i amargs entre dues o tres parelles de britànics -i un convidat nord-americà- que discuteixen sobre l’11-S, Obama, l’especificitat britànica, i l’amor. És clar que són britànics i homes, i no saben parlar-ne, i per tant acaben parlant de sexe. En qualsevol cas, són instantànies molt vívides de la classe mitjana-alta occidental en aquest segle desconcertant i accelerat: “I qui trobarà a faltar Holanda? Sempre que s’emportin els Rembrandts a un terreny més elevat”. Aquest combat podria ser tan llarg, que està dividit en quatre trossos, quatre contes que continuen la mateixa situació o gairebé, i durant els quals l’esgrima verbal s’esmola fins a límits inimaginables. Entremig d’aquests quatre contes, n’hi ha quatre més. Un d’ells, una perla absoluta: “Al llit amb John Updike”, el relat del viatge de tornada d’un festival literari que fan dues escriptores d’una edat ja respectable, durant el qual repassen antics amants, amics, agents i editors, no necessàriament en aquest ordre. La capacitat que té Barnes de reproduir la relació de profunda amistat i odi absolut que s’ha establert al llarg dels anys entre dues dones de personalitat forta, com és aquest cas, és envejable: l’entonació d’una frase, la llargada d’un riure o una lleugera sortida de to determinen el pas de la comèdia a la tragèdia en un obrir i tancar d’ulls. Quan un podria pensar que l’escriptor anglès només brilla reproduint els diàlegs de galls del final d’un sopar excessivament regat amb alcohol, vet aquí que sorgeix un conte com aquest, o com “Línies del matrimoni”, la descripció tristíssima del viatge que fa un vidu a l’illa escocesa on havia estat feliç amb la seva dona, que és pura subtilesa, pur detall i pur silenci.

A partir d’aquí comença un segon grup de contes, menys abundants, una mica més extensos i radicalment diferents. Saltem de temps històric, anem de Garibaldi a Mesmer, i gairebé tenim la impressió d’estar llegint un altre autor! Més mèrit encara per al senyor Barnes, que ha tingut temps de canviar-se els guants abans de seguir noquejant el pobre conte, que ja no sap com fer-s’ho per contrarestar tant talent. Patim amb el protagonista dubitatiu de “Complicitat”, que no sap quan ha d’allargar la mà per tocar la de la dona que li agrada, i contenim la respiració abans d’arribar al darrer assalt, “Pulsacions”, que l’autor ha triat per titular el llibre. No pot ser casual. Un fill de trenta-cinc anys compara el seu matrimoni recent amb el dels seus pares, a qui considera la parella perfecta, i es resisteix a veure que el mirall està esquerdat. Tots els contes del recull tracten el mateix tema, que aquí s’explicita com mai: “Què busquem en la parella? Algú com nosaltres, algú diferent? Creieu que de vegades ens veiem atrets per persones amb els mateixos defectes que nosaltres?”. Les pulsacions són les que busquem posant-nos els dits al voltant del canell o del coll després de fer exercici, per mesurar la nostra capacitat de recuperació. Barnes col·loca aquest conte al final del combat, i s’hi mostra cru i implacable com tots els vencedors, però també trist i derrotat pel que és més inevitable de tot, la mort. Tanquem el llibre i gairebé fem el gest. Ara, però, per comprovar si encara som vius. Sí, notarem aquestes “Pulsacions” uns quants dies.

Publicat a AraLlegim, 02/11/2011

barnes

PN794_G

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: