Purga [Sofi Oksanen]

Purga

Sofi Oksanen, Purga (RBA-La Magrana, 2011)

Traducció d’Emma Claret i Eila Pyrhonen

Sofi Oksanen és una autora finlandesa amb sang estoniana. Nascuda a mitjans dels setanta, viu a Finlàndia, però de petita feia viatges per anar a veure la família a l’Estònia aleshores soviètica, uns viatges complicadíssims des del punt de vista burocràtic, i interessantíssims per a una adolescent observadora i a qui li agradés escoltar històries sobre la resistència contra l’invasor. Alguna d’aquestes històries -relats sobre homes amagats al bosc, i sobre cases amb amagatalls per a refugiats- li devien servir com a inspiració per escriure la novel·la que l’ha catapultada cap a l’èxit al seu país i li ha donat premis de prestigi arreu d’Europa. Després de ser el “petit fenomen” de la darrera fira del llibre de Frankfurt, ens n’arriba la traducció del finès, a càrrec d’Emma Claret i Eila Pyrhönen.

Purga és la història d’una doble deshumanització. D’una banda, el procés d’aniquilació d’un poble, l’estonià, per part d’un règim totalitari, el soviètic. De l’altra, el procés de deshumanització d’una noia víctima del tràfic de dones a la Rússia post-soviètica. Cadascun dels processos està encarnat en un dels dos personatges principals: la vella Aliide i la jove Zara, i no és petit el mèrit de fer-nos veure com el drama d’una perviu i s’emmiralla en el de l’altra, com si la culpa que arrossega Aliide, per haver-se casat amb un membre del Partit i haver traït a la seva pròpia germana, es projectés cap a la dissort de Zara, i només amb un acte de violència extrema s’aconseguís recuperar l’equilibri perdut. De les dues històries, la que passa a l’Estònia dels anys cinquanta és la més potent: Aliide i la seva germana Ingel són germanes, i estan enamorades del mateix home, Hans, que prefereix Ingel. Aquesta, però, ha de marxar exiliada, i Hans és amagat durant anys a la casa d’Aliide, que s’ha casat amb un membre del Partit per assegurar la seva supervivència, però sobretot, per assegurar la d’en Hans, de qui té cura cada dia i cada nit, amagat com el té en un recambró darrere l’armari de la cuina. L’ambigüitat dels personatges, la desconfiança que es tenen, la sensació que el perill és a cada cantonada, que tots els membres de la societat estoniana estan sent espiats permanentment, i obligats a viure en un estat de paranoia continu, donen a la novel·la un to angoixant molt aconseguit. La progressiva complicació entre totes dues trames, el ritme abassegador i el final, contundent, eixut, i inevitable, ens fan donar-li un deu a l’arquitectura narrativa.

Però no només a això. Un dels temes que planteja el llibre és el de la identitat cultural. Quan el marit de l’Aliide, obsessionat a criar una nena purament soviètica, li prohibeix que expliqui històries tradicionals estonianes a la seva filla, ella s’esgarrifa: “En quina mena de persona es convertiria una nena que no tingués històries compartides amb la seva mare, ni coses compartides, ni acudits? Al pare no li importava que la Talvi no distingís una rosada d’un plantatge, ni una amanita d’un bolet de cabra”. L’aniquilació de la identitat d’un poble, i la seva progressiva substitució per la del poble ocupant, provocarà el naixement d’una generació composada per… ¿quina mena de persones? Sofi Oksanen no dóna una resposta clara, però la pregunta ja diu prou.

Publicat a TimeOutCultura, 22/09/2011

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: