El poni roig

El poni roig

Una vegada vaig sentir dir a un guionista reconegut que estava fart de veure pel·lícules nord-americanes on el trauma del protagonista era que, de petit, se li havia mort un poni. Això servia per justificar tota mena de comportaments, des de plorar de manera desconsolada davant la mort d’una papallona, fins a treure una retallada i matar quinze persones. No dic que no anés gaire equivocat, però tinc dubtes sobre si havia llegit mai aquest magnífic i devastador recull de contes de John Steinbeck. Sí, ho direm d’entrada: al primer conte, al nen protagonista se li mor el poni. Però és clar, estem llegint Steinbeck, i Steinbeck no és un autor de telefilm de diumenge a la tarda. És un premi Nobel de literatura -un dels bons-, és l’autor d’“El raïm de la ira”, de “Tortilla Flat” o de “D’homes i ratolins”: algú a qui no dubtaríem ni cinc minuts a atorgar-li un grapat de paraules per ordenar i una bona idea, segurs que n’obtindríem a canvi un relat excepcional.

Com ho són els quatre que composen aquest petit volum. Quatre episodis en la vida d’un nen, quatre estocades a una infància. En Jody Tiflin baixa a esmorzar cada matí quan la seva mare fa sonar el triangle de la porta de la cuina, carreteja galledes d’aigua fins als corrals, camina entre turons i boscos per anar a l’escola i, un bon dia, en arribar a casa, descobreix que el seu pare li ha fet el millor regal que se li pot fer a un nen d’un ranxo de Califòrnia: un petit poni de qui haurà de tenir cura, raspallar i domar per, en un futur, arribar-lo a muntar. Es converteix en l’enveja de la resta dels nens de la classe, es desviu pel seu animal, aprèn a donar-li menjar i a estrijolar-lo, en una paraula, se’n fa responsable. Aquesta ja seria una bona manera de fer-lo madurar, però intuïm que a Steinbeck no li agradaven les mitges tintes, i el que li fa passar al nen és una veritable prova de foc: el descobriment que ningú no és infal·lible, ni tan sols el mosso de granja que en sap més del món dels cavalls, i que s’equivoca pronosticant el temps que farà. Caurà una barrumbada, el poni agafarà una pulmonia, i tot se n’anirà a can Pistraus. Els ulls del nen, que fins aleshores apuntaven sempre sota la taula per comprovar quines sabates porten els adults, pugen i s’enfronten definitivament a un món fet de desencís i d’enyorança per allò que s’ha perdut. La subtilesa amb què ho sap descriure Steinbeck només està a l’abast dels grans escriptors. Una sola frase, al final d’un paràgraf, un adjectiu precís, fan de clau de volta i donen el punt just de lirisme que li fa reviure al lector la sensació d’estar descobrint el món per primera vegada.

Normalment són els animals els qui revelen al petit Jody els misteris de la vida -el naixement, el sexe, la pèrdua-, però a vegades és un personatge que arriba i al cap d’uns dies desapareix, deixant un record inesborrable en el nen, que s’ha fixat en un detall que els altres no han considerat important. L’anhel de llibertat, de descoberta, de saber què hi ha més enllà dels turons que s’estenen fins a l’horitzó és el motor que ha fet avançar la humanitat des de temps immemorials. Steinbeck ens recorda que hi ha pous, escletxes i barrancs perillosos en què podem caure, perseguint aquest anhel, però que, si sabem llegir els missatges que ens envia la natura i els animals, sabrem com sobreviure.

Publicat a TimeOutCultura, 14/05/2011

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: