W o el record de la infantesa

PerecW-660x1024

“Tot el que en sabia cabia en menys de dues línies: la vida d’una societat exclusivament preocupada per l’esport, en un illot de la Terra del Foc.” No són les primeres paraules de la novel·la, però van com l’anell al dit per situar el futur lector d’aquest petit gran llibre, una porta d’entrada lateral però molt acollidora a l’univers Perec. Si encara no heu gosat atacar un volum com “La vida (instruccions d’ús)”, aquesta és la oportunitat de conèixer de ben a prop qui era aquest francès fill de jueus polonesos. Com si l’acabéssiu de trobar en un bar, fos tímid, i us anés explicant la seva vida a batzegades, sabreu que va quedar orfe als sis anys, però no per accident, sinó perquè el seu pare va morir al cap de pocs dies d’haver estat ferit al front, i perquè la seva mare va desaparèixer en un dels trens de la mort cap a Auschwitz. Descobrireu també que va anar complint anys entre cases de tietes, àvies i llars d’infants. Que, en créixer, ho havia oblidat gairebé tot, tret d’algun nom de carrer, o una imatge fugaç d’un balcó, fins que es va posar a estirar el fil. Els records es van anar encadenant, i va poder construir, a base de pedaços -a base d’escriptura- un mapa on poder-se incrustar, com una pedra preciosa a la punta d’un collaret: “escric perquè hem viscut junts, perquè he estat un enmig d’ells; […] l’escriptura és el record de la seva mort i l’afirmació de la meva vida”.

Però tot això no seria més que un altre volum de records d’un nen víctima de la Segona Guerra Mundial. El que li dóna originalitat i tota una altra dimensió és l’altra història que conté: a capítols alterns amb els records d’infància, la novel·la va desplegant un relat de caire fantàstic que comença semblant una broma, però que acaba posant els pèls de punta, i que dóna als records un ressò que no ens abandona dies després d’haver acabat el llibre, i potser mai del tot. És la història de W, un illot remot on s’hi ha desenvolupat una societat d’allò més curiosa: els homes, des de ben petits, són entrenats per ser els millors atletes de la seva ciutat, que competirà amb les altres ciutats de l’illa en campionats a vegades locals i a vegades globals, una mena d’Olimpíades de la perfecció, que ben aviat detectem que tenen més a veure amb la realitat totalitària i concentracionària que amb cap altra cosa: la descripció d’una societat ideal, on tothom aspira a ser el millor, va desvetllant poc a poc la part més fosca i atàvica de l’ésser humà, que arriba al seu apogeu amb la descripció de les Atlantíades, la gran “festa” on són concebuts els infants. La llavor de la maldat i de la ignomínia germina i creix d’allò més sana quan se la rega amb l’aigua totalitària: “Més ràpid, més alt, més fort” diu la divisa de la societat atlètica.

Com més avança el relat angoixant i de final impossible sobre els atletes de W, més s’afinen els records del narrador, que ja no parla de records boirosos, sinó de maneres d’encerar els esquís, o de melmelades de maduixa de regust dolent. Fins i tot l’assalta el record punxant d’un pal d’esquí que li va deixar una cicatriu a la barbeta, culpable que, a partir d’un cert moment a la vida, es deixés aquella barba tan característica: som allò que ens ha passat pel damunt, sembla voler afirmar. Som nosaltres i el nostre revers tenebrós, podríem afegir-hi. Una lectura no apta per a ments innocents.

Publicat a TimeOutCultura, 07/05/2011

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: