1Q84

lib_9788497876940

Sempre m’ha fascinat la gent que, després d’haver vist una pel·lícula “d’època” fan aquell comentari de “que ben caracteritzada!”. Què esperaven? Veure rellotges de polsera als canells dels decurions romans? I sempre penso si aquesta mateixa gent, cada vegada que acaba un llibre de Murakami, aplaudeix. Perquè es tracta del mateix fenomen: admirar-se davant del que hauria de ser normal, i és que un llibre estigui raonablement ben construït, mitjanament ben escrit, i ens descobreixi, com a mínim, un parell o tres de coses. I tot això ho compleix, 1Q84. Així doncs, on és el problema?

Murakami és l’escriptor japonès global: els seus llibres es venen arreu, les seves xerrades convoquen cues de centenars de persones fascinades per l’element “japonès” de les seves històries: receptes de cuina amb gingebre i tofu, o personatges que prenen te de pètals. Tot és tan més sofisticat que a la nostra cultura, tan barroera i amb pudor de fregit! A 1Q84 (el títol juga amb la semblança fonètica entre el número 9 i la lletra Q en japonès) els protagonistes són una noia que mata maltractadors per venjar una amiga seva de joventut, i un aspirant a escriptor que fa de negre d’una noia que -oh, sorpresa- també va ser maltractada de joveneta. Aquesta referència als traumes d’infantesa apropa la novel·la als referents occidentals, a pel·lícules més que a llibres, però és que sembla que la majoria dels lectors de Murakami consumeixi més narrativa audiovisual que no pas lletra impresa. Això ho corroboren detalls com els episodis que s’expliquen una vegada i una altra, per si de cas el lector se n’ha oblidat, o digressions que, si no ho són exactament, tenen un to proper al de la viquipèdia. Les descripcions físiques dels personatges -cada vegada que surten- són detalladíssimes, amb una menció expressa de les marques de cada peça de roba que porten. Una no pot evitar recordar les primeres redaccions “de descripció” de l’escola, quan la mestra explicava que s’havien de descriure els cabells, les celles, els ulls, el nas, la boca i les orelles del personatge que es volia presentar. En fer-nos més grans, però, vam descobrir que un bon escriptor pot clavar un personatge amb dues, potser tres pinzellades, com qui fa un esbós a carbonet i no necessita tota la paleta de colors. De debò fa falta que, al primer diàleg de la novel·la, un taxista adverteixi a la protagonista que “les coses no són el que semblen”? Hi ha alguna cosa que fa ferum de manual.

No tot és artificiós, però: la relació d’amistat entre l’Aomame i l’Ayuni, l’assassina i una policia amb qui constitueix un duet de conquestes sexuals espaterrant i infal·lible, està molt ben descrita, i té moments realment divertits. La vida solitària d’en Tengo, i la seva relació amb un pare confinat en una residència geriàtrica, està admirablement ben dibuixada. El personatge de la Fukaeri, que fa preguntes sense entonació interrogativa, cosa que es tradueix en frases sense el signe d’interrogació al final que s’han de rellegir dues vegades, aconsegueix crear una incomoditat real. Hi ha un clímax final emocionant, i una sèrie de girs que fan perdre l’oremus. I tot això són mèrits d’una novel·la de vuit-centes pàgines que aguanta fins al final, i que dóna allò que promet: als devots de Murakami, tot allò que hi busquen per seguir-lo adorant, i als detractors, tot el necessari per poder-lo seguir criticant.

Publicat a TimeOutCultura, 19/02/2011

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: