El mal del ímpetu

CubiertaImpetu[1]

Oh, quina alegria, trobar una ànima bessona! Ja sigui en un bar, al supermercat, o entre les pàgines d’un llibre escrit el 1838, sempre és bo saber que hi ha més gent que no va al gimnàs. Gent que, a més, es pren la molèstia d’escriure una petita sàtira sobre aquests individus a qui, de sobte, els agafa un impuls irrefrenable de sortir a fer un passeig o, encara pitjor, una excursió. Tots els excursionistes que estiguin llegint aquesta crítica poden seguir endavant, tranquils, no en tornarem a malparlar. Farem com Iván Goncharov, l’autor d’aquest tractat contra la hiperactivitat, i els qualificarem, amablement, de malalts. Perquè d’això tracta “El mal del ímpetu”: d’una malaltia misteriosa que assalta la ben respectable família Zúrov els primers dies de primavera. Després d’haver passat el llarg hivern com la gent civilitzada, és a dir, llegint, parlant, menjant, i escoltant música, amb els primers brots de verdor comencen a notar la necessitat imperiosa de sortir a caminar, a córrer, i fins i tot a saltar fins a l’extenuació, i quan diem extenuació, volem dir exactament això: mort per inanició, per esgotament o, en els casos més aguts, per llançament daltabaix d’un barranc. I és que els russos no s’hi posen per poc. La història ens l’explica un amic de la família, a qui adverteixen del perill que suposa sortir de passeig amb ells pels volts de Sant Petersburg, i que passa de la incredulitat a l’estupefacció i, finalment, a l’horror, al llarg d’una excursió que sembla que no acabarà mai.

Si no coneixen Goncharov, després de llegir aquest ímpetu voldran córrer (perdó, caminar lentament, o fins i tot, demanar per internet) i fer-se amb un exemplar d’Oblómov, la novel·la que li va donar fama, i que gira al voltant dels pensaments, elucubracions i demés activitats apàtiques del protagonista, Ilia Oblómov, estirat al sofà. Una meravella. Si tenen menys temps, perquè malauradament són aficionats a l’atletisme o a l’equitació, quedin-se almenys amb aquest petit opuscle i aprenguin a apreciar com n’és, de còmode, deixar-se portar només imaginàriament per cotxes de cavalls a través dels boscos russos. Descobriran que, si al carro se li trenca l’eix i perd una roda, no és a vostès a qui els correspon baixar a terra, enfangar-se, i arreglar-la (això, si és que saben arreglar una roda de carro, que ja seria tot un mèrit). No cal! És l’autor del llibre que tenen a les mans qui ha de resoldre el problema, i vostès només hauran d’acotxar-se bé amb la manta que els cobreix les cames. Amb el temps, i si perseveren en la noble ocupació de la lectura, descobriran que els seus bíceps, a força de sostenir llibres, adquireixen una musculatura perfecta. Els seus dits s’esprimatxaran i agafaran un to blanquinós que els donarà un toc decadentista d’allò més seductor, i els ulls… ah, els ulls! Mig aclucats, envermellits i febrosos, en seran el complement perfecte. Potser arribarà el moment en què els amics, preocupats per la seva perllongada absència, cridaran el metge i aquest, circumspecte, emetrà el diagnòstic fatídic: ja no tenen “el mal de l’ímpetu” per fer passejos i excursions, ara el tenen per llegir. S’hauran guarit d’una malaltia, però n’hauran contret una altra.

Publicat a TimeOutCultura, 05/02/2011

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: