Bécon-les-Bruyères

BeconlesBruyeres

Només us queda un dia per acabar el 2010, i no esteu segurs d’haver aprofitat bé l’any? Us pesa la mala consciència perquè us vau fer voluntaris de la consulta per Barcelona, però ara no contesteu cap dels missatges que us envia l’organització? O és que dimarts us va vèncer el fred i vau desistir de pujar a Montjuïc a veure la selecció catalana? No us preocupeu, teniu manera d’arreglar-ho en menys d’una hora! Només heu de fer un salt fins a la llibreria de confiança i comprar-hi un llibret minúscul, d’un color grogós i seixanta-quatre pàgines: “Bécon-les-Bruyères”. Us instal·leu a casa, al parc, o a la biblioteca, i fareu un viatge prodigiós. Un viatge que no us durà enlloc. O, més ben dit, que no us treurà de Bécon-les-Bruyères, un poble dels afores de París a l’any 1927. Bécon-les-Bruyères és allò que un post-modern d’avui anomenaria un “no-lloc”, un d’aquells pobles que han anat perdent la personalitat a mesura que les vies del tren els trinxaven i blocs de pisos impersonals interrompien de males maneres el seu perfil: una mena de Montcada i Reixac, per entendre’ns. I que ens perdonin els Montcadins. Un municipi que corria el perill de convertir-se únicament en els voltants d’una estació de tren, o en un problema administratiu atrapat entre els dos municipis que l’encerclaven. Però, per sort, un escriptor com Emmanuel Bove va viure-hi un parell d’anys i, en rebre l’encàrrec de fer un llibre de viatges, va decidir que no hi ha viatge més astral que el que ens allunya, potser definitivament, d’un lloc on hem viscut. I va fer un retrat del seu darrer passeig pel poble, i en va sortir un quadre tan precís i preciós, que costa de creure que tots i cadascun dels racons del món no siguin sinó petits Bécons: llocs plàcids, amb distraccions raonables, cases baixes, parades de fruita i cementiris per a gossos. Llocs on la gent no és ni tan antipàtica com a la gran ciutat, ni tan afable com al camp de debò. Llocs que, com les illes, no poden créixer, i que, com les illes també, un bon dia poden desaparèixer. I vet aquí el que podeu fer el darrer dia de l’any després de tancar aquest llibre miraculós: sortir de casa i fer un passeig, observar la gent que passa, les cases baixes, els fanals encesos, els cables d’electricitat penjant d’una banda a l’altra del carrer, o les muntanyes i els turons emboscats. I si no voleu pensar que, un dia, tot això pot desaparèixer, com a mínim podreu acomiadar l’any, que ell sí que se’n va.

Publicat a ARA,

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: