El dimoni cull ram de flors al mar

Joan_Ponc-capses_secretes_ARAIMA20101214_0062_1

Estic segura que hi ha un vers de Foix per a cada quadre de Joan Ponç. En paraules del poeta de Sarrià: “El pintor i el poeta clarivident dominen els fets. Tot abisme els atreu i cap no els reté. En surten purificats i ardits”. És a dir que, si voleu sortir del Nadal abismal purificats i ardits, acosteu-vos a l’edifici Harmonia de L’Hospitalet del Llobregat i inclineu-vos davant del geni de les “Capses secretes” de Joan Ponç. Són nou sèries de petits dibuixos endimoniats, magnètics i salvatges que se us clavaran al cap com agulles i no us deixaran dormir, com no deixaven dormir el pintor, que declarava, quan se li preguntava d’on sortien aquelles criatures diabòliques: “no els vaig a cercar jo; són ells, que vénen. Tan aviat com tanco els ulls comença el seu xivarri i no me’n sé escapar.” Devien assaltar-lo a les nits uns éssers amb les mans fetes ganivets, els ulls fora del cap, trompes d’insecte enlloc de nas i llengües infinites enrampades a una bombeta. Tots els dibuixos són d’entre 1975 i 1980, i diuen els experts que, per ser fets molt a prop del final de la vida del pintor, concentren tota la seva filosofia. Com es pot concentrar una filosofia en un quants centímetres quadrats és una pregunta que no es pot contestar si no és obrint els ulls. I el cap, sobretot. “El cap, un ull lluminós”, diu un dels textos que il·lustren l’exposició i que es troben recollits al catàleg valuosíssim que s’han empescat els d’Edicions Poncianes, el braç armat de l’Associació Joan Ponç. Tots els dibuixos van ser fets per Joan Ponç mentre esperava, angoixat, davant les consultes dels metges que li havien de salvar la vista, i devia pintar-los amb fervor. Un pintor que es torna cec, qui ho podria suportar? Abans ser un Degollat, un Cap-espelma, o un Minigeperut! Però un cec? Els dies més optimistes, quan els metges li parlaven d’una possible solució, Ponç pintava les sèries més lluminoses: Espurnes, Celestial, Èxtasi. Són titelles amb síndries a les mans, sols de raigs punxeguts, gats famèlics i trompetistes amb barret de copa. Els dies dolents, Ponç feia brollar Degenerats, Irregulars i Estranys dels seus pinzells multicolors: monstres verdosos i dimonis de cara punxeguda i aparença al·lucinatòria. Ponç desconfiava de les paraules però, per sort, algun dels seus amics, com en Joan Brossa, hi creia una mica més. Aquest vespre, uns altres que també hi creuen, els de l’Horiginal, presentaran un llibre sobre tots dos amb un recital de traca i mocador. Jo no m’ho perdria.

Publicat a ARA,

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: