Crimen

crimen

L’ombra dels drogoaddictes escocesos és allargada. Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting, és un d’aquells autors que arrosseguen la llosa d’haver escrit una primera novel·la de culte, amb l’afegit d’una pel·lícula d’èxit mundial, en aquest cas. Però aclarim des d’ara que, tot i que el protagonista de Crimen sigui un policia, i que el gruix de la novel·la consisteixi en una mena d’investigació, Welsh és massa autèntic com per haver sucumbit a la moda de la novel·la negra. No, ha decidit enfrontar-se a un tema molt més delicat: els abusos sexuals a menors, i n’ha fet una història dura que ens enfronta amb els nostres límits morals. No cal dir que la baixada als inferns va regada amb rius d’alcohol i amenitzada amb oportunes bossetes de cocaïna. Marca de la casa.

Ray Lennox és un policia d’Edimburg traumatitzat per un cas d’abusos sexuals a una nena de deu anys. Els fantasmes i les seqüeles psicològiques que li han deixat aquesta investigació afecten la seva vida personal, fins al punt que és enviat a passar unes vacances a Miami amb la seva xicota. Un escocès lluny del fred i de la boira d’Edimburg, i trasplantat als trenta-cinc graus i la xafogor de Miami, incapaç de treure’s els pantalons llargs i les samarretes negres? Està clar que no caldrà que passin gaires pàgines fins que en Ray es refugiï en la foscor d’un bar i comenci a demanar cerveses. I a conèixer gent poc recomanable, com ara dues amigues passades de voltes que li ofereixen el que justament havia d’evitar amb el viatge: la cocaïna, i, amb ella, la promesa d’una nit de festa sense hora de caducitat. I aquí és on Welsh se sent com peix a l’aigua, i on brilla més com a narrador: l’estat de consciència dels personatges s’altera, les hores comencen a desfilar una rere l’altra, i s’imposa la percepció al·lucinada de la realitat. De cop, però, tot s’atura: en Ray descobreix en quin cau de feres ha anat a raure, i és que a la casa hi ha una nena de deu anys, i els amics que estan de festa hi tenen una mica massa d’interès. En Ray es prendrà la salvació de la menor com un desafiament personal, i com una cura per al seu trauma. La fuga del policia i la nena per les carreteres i els pantans de Miami és del millor de la novel·la. L’estat de paranoia d’un home malalt, combinat amb l’actitud pertorbadorament seductora d’una nena que es comporta com una dona, té molts ecos de Lolita, amb l’episodi d’una nit passada en un motel com a clímax: qui no ha de revisar els seus codis morals davant d’una nimfa de deu anys amb uns pantalons curts minúsculs que insisteix a passar la nit dins del seu llit? I qui no s’horroritza quan s’adona que ha començat a practicar-hi el xantatge emocional per fer-se-la una mica més seva? El llibre no cau mai en el sensacionalisme, ni traspua cap moralina, i és valent denunciant el que més ens incomoda: que, gairebé sempre, els abusos sexuals a menors provenen de l’entorn més immediat de la víctima. Si no fos per les últimes cent pàgines, una mica reiteratives, i amb un darrer salt enrere innecessari, hauríem de concloure que Welsh ha escrit la seva millor novel·la des de… sí, des de Trainspotting. I ja ho hem tornat a fer. Que Irvine ens perdoni.

Publicat a TimeOutCultura, 11/12/2010

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: