El incongruente

el incongruente 001

Si voleu saber d’on surten els “piano-cocktails” de Boris Vian, els “cronopios y famas” de Cortázar o la bicicleta imparable del “Jour de Fête” de Jacques Tati, només cal que llegiu les desventures de Gustavo l’incongruent, i obriu els ulls, les orelles i el cervell -sobretot el cervell- davant la poesia brutal d’una novel·la que ho és tot excepte normal. Escrita el 1921 per qui ha passat a la història com l’inventor de les famoses “greguerías”, és el conjunt d’episodis més absurdament connectats i, per això, meravellosament il·luminats que es puguin trobar avui dia en una llibreria. En geometria, es diu que dues figures són congruents quan es poden superposar l’una a l’altra i coincideixen exactament. “El incongruente” és algú que no pot coincidir amb ningú, tot i conèixer senyoretes de cera, senyoretes sortides d’un escut, senyoretes que fan teatre darrere les cortines d’una habitació d’hotel, o vídues que es comuniquen amb els seus marits mitjançant l’espiritisme. La incongruència natal del protagonista l’obliga a saltar de dona en dona, dels trens a les motocicletes, dels bulevards parisencs a la gran via madrilenya, de les platges plenes de trepitja-papers a les sales fosques del cinema on tot és possible, d’un poble ple de nines de cera a un altre on tothom és alegre. Quin cap, el de Gómez de la Serna, que li permetia descriure la por a la mort d’un agonitzant com una por d’estil Imperi (i no sé si us ressona una lletra d’Astrud)! Quin món, el dels anys vint, en acceleració permanent! I quin país, Espanya, que va veure com se li exiliava el millor de si mateixa. Quina alegria que tindreu en llegir les aventures d’un incongruent i noteu com se us adapten com un guant. Quin luxe, poder llegir, com en un 2×1, el pròleg de Cortázar, una autèntica bufetada als crítics mestretites que veuen plagis on no n’hi ha, que no entenen que, si hi ha un camí que va des de Gómez de la Serna fins a Vian, passant pel mateix Cortázar, per la Rodoreda o per Jacques Tati, aquest camí és l’únic transitable pels veritables escriptors: el camí de la incongruència. Tots a practicar el ramonisme.

Publicat a Time Out n.135, setembre 2010

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: