Felícia Fuster

PortadaFeliciaFusterObraCompleta

“Tard, però no pas a deshora”: amb aquesta frase, Maria-Mercè Marçal saludava, el 1984, la irrupció de Felícia Fuster en la tradició literària catalana. Es tractava d’una dona que s’havia posat a escriure després dels seixanta anys, que en portava més de trenta vivint a França, i que aterrava com un meteorit. S’havia presentat al premi Carles Riba -del qual va quedar només finalista- amb el recull “Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils”, i ràpidament va ser identificada per la Marçal com una veu poètica important. Vint-i-cinc anys més tard, tenim la sort de poder trobar a les llibreries tota la seva obra poètica aplegada en un sol volum, a cura de Lluïsa Julià, un volum que inclou, a més, nombroses traduccions de poesia japonesa, de la qual Fuster n’era una devota admiradora. Fuster és una artesana: ho és literalment, perquè ha viscut sempre del seu ofici de pintora i decoradora de ceràmica, però ho és també de manera figurada, perquè construeix la seva poesia com qui pica sobre el mall: “Un sanglot/m’ha penjat, allunyada/sobre una branca dura/de ferro mal forjat”. Llegir tot el volum seguit és quasi impossible, i gairebé desaconsellable, perquè la poesia val més degustar-la a petits glops, però, si teniu temps i ganes, hi podreu llegir l’evolució de la poesia al llarg del s.XX: des dels versos més avantguardistes amb ressons de Salvat-Papasseit, la pràctica del cal·ligrama o la invenció de noves formes estròfiques com la passarel·la, passant per la poesia existencialista de postguerra, d’arrel humanista i desesperança vital, fins a haikús i tankes nascuts a resultes de l’entrada en contacte amb la cultura japonesa, tot concentrat i servit per una veu poètica única: “Fosca, meticulosament. I viva”. Una veu que parla de foscor, de soledat i de terra, d’amor que crema i de ferros a les ungles, que només la seva voluntat de restar al marge i els camins atzarosos de l’edició catalana de poesia en el darrer quart de segle justifiquen com a desconeguda. Deixem-la parlar: “Poesia és combat”. Amb la Felícia a la mà, segur que el combat ens és més favorable.

Publicat a Time Out n.126, Juliol 2010

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: