Naturaleza infiel

9788490062340

Cristina Grande, Naturaleza infiel  (RBA, 2008)

Quan una primera novel·la fa tant de soroll –relatiu, és clar, no oblidem que parlem de llibres!- com el que està fent el debut de Cristina Grande, és que ha tocat una fibra que poca gent toca, o ho ha fet d’una manera que no és l’habitual. I si, a sobre, fa totes dues coses, es pot dir que ha fet el ple. Repassem-ho: Renata, la narradora de “Naturaleza infiel” recorda com, de jove, al tren, es quedava adormida “entre Guadalajara y Calatayud”. No hi ha tantes novel·les que transcorrin en aquesta geografia, que s’atreveixin a fer transcórrer tota la seva acció en una capital de província, aquesta mena de ciutats que, tot i que han crescut, no saben deixar de ser pobles, i han de controlar les anades i vingudes de tots i cadascun dels seus habitants. I sí, hi ha moltes històries sobre famílies desgraciades –tantes com va dir Tolstoi-, sobre vídues i filles que no poden superar l’absència del pare, sobre descarrilaments vitals i drogadiccions vàries, però poques que ens les expliquin al ralentí, ofegades per la calma tensa amb què l’autora ha triat narrar aquesta història. Ja ho tenim, doncs. A base d’escenes brevíssimes, perfectament entreteixides, Cristina Grande atrapa moments fonamentals de la vida dels seus personatges cada dues pàgines. Sap posar l’ull sobre l’objecte important de cada escena, ja sigui una catifa, un matalàs o un parell de sabates, i és extremadament precisa a l’hora de decidir quant de sentiment ha d’anar a cada línia per atrapar el lector en la teranyina que embolcalla totes les relacions familiars. A finals dels seixanta i principis dels setanta, quan no existia cap manual d’instruccions per encarar la primera joventut, i els excessos, tant els dels joves com els dels adults a l’hora de prohibir-los, estaven a l’ordre del dia, quan tot se n’anava afortunadament en orris i tot estava per construir, a una institució com la família li havien de trontollar per força els fonaments. Què millor que unes bessones que no s’assemblen de res, una mare una mica massa moderna i un pare de dubtosa fidelitat per tenir el drama servit? El mèrit és el d’explicar-ho amb una veu gairebé neutra, calmada, gens afectada, i amb un desordre temporal que no fa més que recordar-nos com n’és, d’impossible, d’intentar ordenar la vida. Val més agafar un llapis i començar a dibuixar el mapa dels nostres records: a la fi, ens n’adonarem que, com en un conte de Borges, hem dibuixat la nostra pròpia cara.

Publicat a Time Out, Juny 2008

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: