L’última casa

Presentacio-de-L-ultima-casa_large

Joaquim Carbó, “L’última casa” (Columna, 2008)

Qui ens havia de dir, als lectors adolescents de “La casa sota la sorra”, que acabaríem llegint en Pere Vidal i l’Henry Balua com dos xarucs de setanta anys, donant-se consells sobre quines són les pastilles més adients abans de pujar a un avió? Però és que els anys passen, i també per als herois de ficció. O això és el que ha volgut explicar Joaquim Carbó a la darrera i definitiva novel·la d’aquesta “saga”, inaugurada l’any 1966 i que ha tingut continuació en una desena d’aventures i desventures d’un negre idealista i un blanc sense massa ideals però amb un cor enorme. Defensors de la justícia i lluitadors incansables contra el malèfic Senyor Ti i els seus sequaços, ja fossin traficants d’esclaus o falsificadors de diamants, en Pere Vidal i l’Henry Balua, a qui tots vam posar cara gràcies a les il·lustracions de Josep M. Madorell, s’han fet grans, i ho han acceptat de la millor manera possible: amb naturalitat. Com en Joaquim Carbó, que s’ha permès el luxe d’incloure’s com a protagonista de “L’última casa”. Un protagonista que, curiosament, és escriptor, i rep cartes de la seva editorial on li anuncien, sense miraments, que trinxaran les seves darreres novel·les per “problemes d’adequació amb la demanda dels clients”, o que s’asseu davant de l’ordinador per ordenar els materials d’escriptura i transcriure les converses prèviament gravades amb en Pere Vidal, i se’n va al cinema per escampar la boira. Ofici d’escriptor, vaja. I benefici, perquè la novel·la s’articula de meravella amb tots aquests materials, torna a oferir una aventura i, a més, li permet a l’autor acomiadar-se dins del propi llibre dels seus fills de ficció predilectes. Hi havia una època en què les editorials no treballaven per a clients, sinó per a lectors, i els escriptors no escrivien per guanyar premis o ser famosos, sinó perquè volien. “L’última casa” és l’últim llibre d’aquella època? Esperem que no, i que els escriptors com en Carbó segueixin tan en forma com ell. Això sí que és ser jove!

Publicat a Time Out, Març 2008

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: